Raquel Picolo: «Volia transmetre la llum que hi ha en el terreny de la salut mental»

'Art brut' és una novel·la que parla del poder terapèutic de l’art en persones afectades per determinats diagnòstics
Raquel Picolo
L'autora, a casa seva / Foto de Myriam González.

Sílvia Romero


Raquel Picolo (Pallars Sobirà, 1961), és escriptora i doctora en Biologia. Ha treballat de professora universitària i d’editora de llibres científics, també està formada en guió audiovisual –és guionista del documental Camí d’Àrreu–, i escriu guions teatrals. És sòcia d’AFATRAC (Associació de Familiars d’Afectats de Trastorns de Conducta), i en l’actualitat viu a cavall entre el Pirineu, per una banda, i Barcelona i el Maresme, per l’altra. Des de fa vint anys organitza i imparteix tallers d’escriptura creativa a Barcelona, al Pallars, i a d’altres llocs –com seria el cas de la Fundació Pla de Palafrugell–, tasca que compagina amb la conducció i dinamització de clubs de lectura a diverses biblioteques públiques. Com a fruit de tota aquesta activitat sorgeix el seu llibre Escriure sense por. Manual d’escriptura creativa. Ha publicat dos reculls de contes: La nit als armaris i Cròniques de Kaneai. Art brut (Voliana Edicions) neix d’una experiència personal i és la seva primera novel·la: una història que ens parla del poder terapèutic de l’art i dels beneficis que pot aportar, sobretot, en les persones afectades per diagnòstics de salut mental.

 

La novel·la Art brut ens presenta l’art com una eina potent per assolir el creixement i la superació personal. Però què significa exactament el terme «art brut»?

Art brut és un terme encunyat per l’artista francès Jean Dubuffet per designar l’art creat per les persones recluses, però es referia principalment a l’art fet pels pacients en hospitals psiquiàtrics. L’escultura que es mostra a la coberta del llibre és una obra de Dubuffet, però podria ser d’un dels personatges de la novel·la, el Roberto.

Aquest és el seu debut en el gènere novel·lístic, però en el mateix llibre ens indica que la història que trobem a Art brut ha dormit durant molts anys amb vostè, en silenci, esperant el moment de veure la llum.

Sí, Art brut és el primer llibre que jo volia escriure per als lectors, perquè és un llibre que he escrit sobretot per als altres, perquè sigui útil a la societat. Es basa en una experiència personal molt dura, que ha estat la millor mestra de vida que he tingut, i he necessitat agafar distància emocional i temporal de l’experiència viscuda per poder fer literatura i comunicar el que vull dir d’una manera eficaç. Durant una pila d’anys l’he anat elaborant a l’ombra i ara ja podia sortir amb la llum que el text demanava.

Per què ha triat la ficció per exposar una història basada en una experiència personal?

D’una banda, em volia enlairar per damunt de la meva experiència personal i fer una novel·la més global sobre el tema de la salut mental i l’art. I, d’una altra, perquè la ficció em donava molta més llibertat i pau a l’hora d’escriure que el text autobiogràfic.

Art brut s’estructura en dues línies argumentals. La primera és el dietari que redacta Ares, adreçat al seu fill, on li narra l’experiència que va viure ella, de jove, en ser ingressada en un centre de salut mental. Per què aquest recurs de la primera persona?

Perquè si bé la distància i maniobrabilitat de la ficció anava perfecta, no volia renunciar al registre íntim de l’experiència viscuda. No és el meu testimoni personal, però quan parla l’Ares, protagonista-narradora, en ella aboco, ficcionades, totes aquelles coses que he viscut amb relació al tema de la salut mental i que considero importants dir-les.

De fet, el ritme de la novel·la ve pautat per aquestes anotacions del diari, que s’inicien el dia 1 d’agost del 2019 i finalitzen el dia 1 de setembre del mateix any. Ens trobem davant d’un cicle tancat que simbolitza la superació del conflicte?

És una etapa en la qual es restableix la comunicació de l’Ares, en el sentit ampli, i el Víctor. L’Ares ja ha tancat el seu cicle de salut mental quan comença la novel·la. El Víctor no, ni quan acaba el llibre, però fa una passa molt important i al final del dietari accepta aliats favorables, que ja és molt. Per això no és un mes rodó, sinó  un mes i un dia.

La segona línia argumental avança en base als fragments que apareixen d’una suposada novel·la que, en el seu moment, va començar a escriure la mateixa Ares. Es tracta d’una narració en tercera persona que contrasta i, alhora, complementa el diari.

Pel que fa a la creació de la novel·la, la segona línia argumental la vaig escriure abans que la primera, que és el dietari. Era un text d’unes dues-centes pàgines, però li faltava alguna cosa que no vaig trobar fins al final: la veu de l’Ares i el dietari. A la versió final de la novel·la vaig reduir aquest text que es presenta en cursiva a fragments significatius, que permeten seguir la línia argumental. I ho vaig intercalar al dietari com una autoficció que l’Ares havia escrit feia una pila d’anys, en el moment de patir les crisis depressives, i on retratava les aventures dels companys de la sala de psiquiatria.

També en aquesta segona línia argumental és on recrea més àmpliament tot un seguit de personatges –Roberto, Joan, Lluïsa, Adela, Hermínia– molt rics i interessants. De la mateixa manera que Art brut se sustenta en una experiència personal, ¿els personatges tenen també un referent real?

Tots els personatges de la novel·la estan inspirats en persones reals, excepte el Roberto, que és fruit cent per cent de la meva imaginació. La segona línia argumental és molt documentada, no només amb les notes en directe que vaig prendre com a pacient a la sala de psiquiatria, a urgències psiquiàtriques, a psiquiatria d’atenció primària; també he estat i soc membre de diverses associacions de salut mental i he participat en les seves activitats. A més, he consultat psiquiatres, psicòlegs clínics, artterapeutes i artistes plàstics.

Curiosament, i a pesar de trobar-nos davant d’una història on el patiment és un dels temes latents, el que en realitat ressalta en la novel·la és la llum, la valentia, la força per tirar endavant. Era aquest, el seu objectiu?

Moltes gràcies per aquesta pregunta. Sí, l’objectiu era transmetre la llum que també hi ha en el territori de la salut mental, amb dosis de sentit de l’humor. Transmetre coratge i desig de tirar endavant. I mostrar la creació artística com un recurs que pot ajudar als afectats per un diagnòstic psiquiàtric.

No ho he comentat abans, però la narració ve encapçalada per un poema de Joan Brossa del qual trobarem algunes petjades al llarg de la lectura de la novel·la. ¿Tenia ja plantejat a priori aquest joc simbòlic o metafòric, o bé el poema se li va imposar a mesura que construïa la novel·la?

El poema va arribar a les meves mans a l’inici del projecte i, com que em va enlluernar tant, vaig treballar moltíssim tot el joc metafòric que m’oferia. A mesura que va anar avançant el llibre va quedar l’esperit i marques del poema en el text, però vaig anar rebaixant la càrrega explícita de metàfores i símbols, perquè no em semblaven necessaris. Per mi és un poema molt especial i el porto al cor des de fa vint anys.

¿Creu que aquesta novel·la, on hi ha un notable despullament de vivències i emocions, pot servir perquè els professionals de la salut mental descobreixin nous aspectes sobre aquestes malalties?

Fa poc, en una entrevista em van preguntar per a qui havia escrit el llibre. Vaig dir que, en primer lloc, per als afectats per un problema de salut mental; en segon lloc, per a les seves famílies, en el sentit ampli de la paraula; i, en tercer lloc, per a la societat, sobretot els que no sabem res de salut mental. I ara veig que també l’he escrit per als professionals implicats. En la presentació d’Art brut a Barcelona m’acompanyava la meva psiquiatra, la doctora Susana Subirà, professora de la UAB. Va dir que llegint el llibre havia après moltes coses, sobretot aquelles que els malalts no diuen mai als psiquiatres ni en la consulta ni en la sala de psiquiatria.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES