En la història que explica Les coses que diem, les coses que fem –genuïnament francesa- ens trobem amb nou personatges, en edats que podrien anar dels trenta als cinquanta, interpretats per un quadre actoral poc conegut per nosaltres, de moment, brillants i eficaços, que intenten exposar de forma verbal els seus sentiments, dubtes i contradiccions, sense, però, sincerar-se mai de forma absoluta. La resta de la franja generacional és una gran absent, a banda d’algunes criatures que surten de passada o d’algunes referències a les iaies. El director, Emmanuel Mouret (Marsella, 1970), és també el guionista de la història, un text simpàtic, encisador en molts moments, ben estructurat, que té la grapa de no entrar en judicis ni prejudicis sobre el tema.
Un dels personatges que fa una mica de fil conductor de la resta, Maxime, vol ser escriptor però manifesta que tothom vol escriure (cosa que ja va dir, i escriure, Ciceró). Precisament la pel·lícula es pot entendre, fins i tot, com un conjunt de relats breus, amb personatges que incideixen en diferents relacions amoroses. Poques fidelitats serioses, una, a tot estirar, en el capteniment d’unes persones que viuen força bé i que sembla que no tinguin més problemes que els sentimentals. I tot plegat amb un rerefons de bona música clàssica, coneguda la gran majoria.
A banda dels evidents ressons d’Éric Rohmer hi trobem en el rerefons moltes més referències cinèfiles, filosòfiques, literàries, algunes de les quals són presents de forma directa al cinema o a la televisió que contemplen els personatges. Aquesta història d’històries podria semblar frívola si no comptés amb el bon guió i amb uns actors capaços d’expressar, fins i tot en els seus silencies, sentiments, dubtes, enyoraments, frustracions i desenganys.
Les relacions amoroses han canviat molt però els éssers humans som contradictoris i cerquem en ocasions aventura i estabilitat, cosa complexa. La llibertat i el compromís, en això de l’amor, no són uns companys de viatge gaire ben avinguts. I per més que es defensi la sinceritat, no sempre es pot o es vol explicar tot, ja sigui per no ferir més del compte o per no haver d’admetre les pròpies febleses. També, en molts casos, no volem saber la veritat del que fan o han fet o han pensat les nostres parelles. L’anàlisi de l’ànima humana que amara aquesta pel·lícula, potser una mica massa llarga pel meu gust, salva amb nota el conjunt i li dona una certa volada i una admirable autenticitat. Adient per gaudir una estona d’un romanticisme fràgil però ben acompanyat i acomboiat.
