L’arquitectura més enllà de la seva realitat física

La Biennal d’Arquitectura de Venècia d'enguany presenta propostes que reflexionen sobre com viurem en el futur
Pavelló de Noruega, Suècia i Finlàndia a la Biennal de Venècia.
Pavelló de Noruega, Suècia i Finlàndia a la Biennal de Venècia.

Manel Haro / @manelhc


L’essència de l’arquitectura va molt més enllà de la seva realitat física, del volum visible, de la seva estètica i la seva estructura. Arquitectura vol dir benestar, funcionalitat, connexió entre persones, sostenibilitat, vol dir ciutat però també individus. És per això que per parlar d’arquitectura no necessàriament hem de recórrer a imatges, renders o maquetes. Les idees, els conceptes i fins i tot les utopies són també part fonamental de l’arquitectura. Aquests dies d’estiu he pogut visitar la Biennal d’Arquitectura de Venècia, un dels grans esdeveniments d’aquesta disciplina que malauradament enguany resulta massa abstracte i superficial, segurament per efectes de la pandèmia.

La Biennal de Venècia és un clàssic de les dates estiuenques, atrau turisme i amants de la cultura en general que no necessàriament són fidels seguidors de l’arquitectura, justament perquè a la Biennal hi ha -com deia- idees, conceptes, art i utopies. La fira té diferents emplaçaments repartits per les diverses illes de Venècia, encara que els dos centrals són l’Arsenal i els jardins de la Biennal. Alguns dels pavellons -per cert- estaven directament tancats, com el de Veneçuela, i d’altres més aviat feien una exposició de mínims com és el cas de Rússia, que explora la frontera entre l’entorn físic i el digital gràcies a un projecte que juga amb la buidor del propi espai, una estació amb videojocs i unes pantalles amb llargs textos que segurament poca gent llegeix. També resulten sorprenents -per decebedores- les propostes de França o Israel. La primera ensenya fotos de diverses ciutats per mostrar la intersecció entre la competència de l’arquitectura i el rendiment que fan els seus habitants per tal de fer pensar sobre les implicacions de l’arquitectura en un món que canvia ràpidament. La segona examina les relacions entre humans, animals i medi ambient dins del context israelià amb peces d’animals dissecats, entre altres materials. Propostes a priori interessants i necessàries de reflexionar-les, però executades sense la profunditat que exigeixen aquestes qüestions.

 

Pavelló d'Uzbekistan de la Biennal de Venècia.

Pavelló d’Uzbekistan de la Biennal de Venècia.

 

La gran pregunta que es planteja enguany la Biennal de Venècia és «Com viurem junts?» Les propostes de cada país tracten de donar-hi resposta. El pavelló que comparteixen Noruega, Suècia i Finlàndia -segurament el més seductor de la fira per la seva construcció en la qual s’imposen els tres grans arbres que neixen en el seu interior i creixen més enllà del sostre- proposen en aquesta edició una mirada al cohousing -o habitatges compartits-, amb estructures de fusta, sostenibles, i espais de cohabitabilitat. El tema torna a ser capital per al futur de les ciutats, però novament tenim una execució massa simple, que no aprofundeix en l’arrel de la qüestió. Per la seva banda, el pavelló dels Estats Units ofereix una perspectiva històrica d’algunes de les seves construccions emblemàtiques en fusta, però sense que hi hagi un discurs prou solvent que el connectin, per exemple, en les noves construccions de fusta del present i el futur, justament ara que la fusta agafa més protagonisme en l’arquitectura. Un altre cas és el d’Uzbekistan, que exposa una estructura metàl·lica -anomenada mahalla– que retrata una forma tradicional de conviure en aquesta zona d’Àsia. L’estructura ve acompanyada d’algunes imatges del país: interessant el tema, insuficient la proposta.

 

Stone Garden Housing. un projecte de Lina Ghtomeh a Beirut / Foto: © Iwan Baan.

Stone Garden Housing. un projecte de Lina Ghtomeh a Beirut / Foto: © Iwan Baan.

 

Segurament el pavelló d’Espanya sigui enguany un dels més fotografiats, gràcies a la instal·lació de fulls suspesos en l’aire gràcies a fils que fan un efecte visual realment atractiu. En canvi, la resta de la mostra espanyola se centra en el disseny que va més enllà dels paradigmes habituals i que fins i tot es deixen seduir per aquesta idea de les utopies urbanes. Novament una qüestió apassionant però expressada de forma massa dispersa, poc centrada. També Catalunya té un espai, comissariat per l’arquitecta Olga Subirós, que reflexiona sobre l’aire com a bé comú del qual depèn la supervivència de les persones, tot destacant el paper de l’arquitectura i l’urbanisme en el context del canvi climàtic i la crisi de salut pública viscuda darrerament. A l’Arsenal el visitant pot trobar també un altre projecte de Catalunya, el de la cooperativa d’habitatges de La Borda de Barcelona, projecte que planteja vint-i-vuit habitatges amb espais comunitaris que permeten estirar el fet d’habitar més enllà de l’espai estrictament privat, un tema aquest que ens connecta amb el pavelló escandinau.

 

Instal·lació amb papers al Pavelló d’Espanya de la Biennal de Venècia.

 

Molt interessant és també el projecte de l’arquitecta franco-libanesa Lina Ghotmeh. Es tracta de la torre Stone Garden, al centre de Beirut, d’estètica moderna però que dialoga a la perfecció amb un entorn que ha estat objecte moltes vegades de guerres i conflictes. L’arquitecta agafa la imatge dels edificis destruïts, amb escletxes i buits a les façanes per efecte de les bombes, per on creix la natura salvatge, i ho trasllada a la seva torre d’habitatge, plena d’obertures a les façanes on es poden veure grans jardineres i la vida que hi ha en l’interior. L’estètica de la destrucció convertida en un projecte modern, esperançador, amb enorme personalitat, però molt respectuós amb l’espai que ocupa. Autènticament brillant. La Biennal d’Arquitectura de Venècia sempre vol anar més enllà dels arquitectes, de la pròpia disciplina, però penso que no cal oblidar que l’eix central és l’arquitectura i els diversos temes que es plantegen haurien de tenir més arrels en ella. I aquestes arrels haurien de ser una mica profundes. La Biennal és el gran esdeveniment de l’arquitectura, però enguany s’apropa més a formats com el del Fòrum de les Cultures o el de les ja caduques Exposicions Universals que fan més il·lusió que servei. Alguns bons projectes, algunes bones idees per reflexionar, però poca concreció i poca profunditat.

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES