Eastwood punxa amb ‘Cry Macho’

En la seva darrera pel·lícula, el veterà actor i director és un cowboy retirat que travessa Mèxic per trobar una persona

Manel Haro / @manelhc


Clint Eastwood no és un director infalible, encara que ens hagi regalat pel·lícules de qualitat com Gran Torino, El intercambio, Mystic River, Cartas desde Iwo Jima o Million Dollar Baby. Està clar que s’ha guanyat el respecte del públic i és un respecte més que merescut, després de tota una vida entregada al cinema, com a actor i director. Ara bé, les coses com siguin, amb aquest Cry Macho que ens proposa ara ha patinat, fins i tot m’ha fet sentir una mica incòmode a la butaca. I em sorprèn, perquè no és que grinyolin petiteses, sinó que tota la història fa aigües per tot arreu. Anem per pams.

L’argument gira al voltant d’un cowboy retirat. En el passat, quan per un accident que el va deixar sense dona i fill, va acabar esborrat per la beguda i la depressió, un empresari va oferir-li l’oportunitat de tornar a ser algú, de reintegrar-se en la societat. Això no ho veiem en la pel·lícula, però ens ho expliquen, és la dada que fa que aquest cowboy (Clint Eastwood) es vegi en l’obligació d’acceptar un encàrrec d’aquest empresari, li ha de tornat el favor. I aquest favor és travessar la frontera cap a Mèxic, buscar el seu fill (el de l’empresari) i convèncer-lo perquè vagi a viure amb ell a Texas. A Mèxic, el cowboy es troba amb la mare de l’adolescent, que li diu que no sap on para el fill, però que ho deixi estar perquè el jove és una mala peça: lladre, violent i unes quantes coses més. Però un encàrrec és un encàrrec i el protagonista no defallirà.

 

Cry macho

 

A partir d’aquí, tot comença a ensorrar-se a poc a poc. L’adolescent, que ens el pinten tan malament, es veu ràpidament que és un tros de pa. I no és que la mare s’ho hagi inventat, perquè veiem que el noiet no perd l’oportunitat de robar-li la cartera al protagonista, sinó que justament el cowboy sap com guanyar-se la seva confiança. Aquí rau un dels grans problemes de Cry Macho, que tots els conflictes, tota la tensió, es resol en un tres i no res. Que apareixen uns cavalls salvatges? Cap problema, Eastwood els domestica com un llamp. Que apareix un milhomes enviat per la mare del nen a buscar-lo amb actitud molt violenta? No passa res, abans que l’espectador es pugui neguitejar, ja ha quedat tot resolt. Ep, i si no és per un encertat cop de puny del cowboy, és per la picada del gall que acompanya el nen, capaç de desarmar el dolent amb un cop de bec.

I a banda d’això, tenim una història d’amor entre Eastwood i una dona mexicana vídua com ell. No vull entrar en el tema de la diferència d’edat -que l’amor és l’amor-, però no sé jo si Eastwood, amb més de noranta anys, pot fer versemblant el paper de seductor amb una dona diverses dècades més jove. De fet, el tema de l’edat… Està clar que amb noranta anys pots ser un gran director i un gran actor, però també cal saber quins papers es poden fer. A Eastwood li costa entrar al cotxe, li costa caminar per una pujadeta, se li veu l’esforç en algunes escenes; en canvi, és capaç de muntar sobre un cavall salvatge com en els seus anys joves. A veure, que ens estimem molt l’Eastwood, però això potser ja no toca, encara que tingui un actor especialista que el substitueixi en aquesta escena. Coses com aquestes són les que fan sentir certa incomoditat.

 

 

M’atreviria a dir que Cry Macho és de les pel·lícules més fluixes d’Eastwood. No hi ha res que la faci versemblant, malauradament. Sempre és un goig veure aquest veterà actor a la pantalla, però aquesta història -que està basada en una novel·la de Richard Nash– no és sòlida. Fins i tot diria que té moments massa ensucrats, i això que Eastwood sap explicar històries d’amor meravelloses com aquella de Los puentes de Madison, però aquí punxa. I sap greu, la veritat. Però ens seguirà agradant Eastwood, i tant que sí.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES