Sembla increïble pensar que no fa tants anys que la banda terrorista ETA estava activa i matava. Vaig créixer -com tanta gent- amb la realitat d’ETA i tinc alguns records molt vius a la memòria: com quan anant amb el meu pare a l’aeroport, el juliol de 1997, van dir per la ràdio que el regidor d’Ermua (Biscaia) Miquel Ángel Blanco havia estat trobat amb un tret al cap; o quan a la televisió van dir que Ernest Lluch -que havia sigut diputat i ministre- havia estat assassinat a Barcelona (2000); o aquelles imatges a l’informatiu després del cotxe-bomba al districte madrileny de Puente de Vallecas (1995). Recordo la duresa de les notícies, però també recordo que no em sorprenien del tot, potser perquè jo era molt jove llavors, o potser perquè ja estava acostumat a les accions terroristes de la banda i sabia que de tant en tant en feien alguna.
En canvi, no tinc cap record de l’assassinat, l’any 2000, del socialista Juan Mari Jáuregui, qui havia estat governador civil de Guipúscoa entre el 1994 i el 1996. La pel·lícula Maixabel, dirigida per Icíar Bollaín, ha estat com veure un capítol de la història recent d’Espanya que no coneixia, però amb un rerefons ben conegut. I la veritat és que posa els pels de punta. La pel·lícula mostra, no només l’assassinat de Jáuregui, sinó especialment tot el que va venir després, centrant la història en la figura de Maixabel Lasa -la seva vídua- i en la d’Ibon Etxezarreta, un dels etarres que van executar el crim. Els actors Blanca Portillo i Luis Tosar són els que es posen en la pell d’aquests personatges reals.
Maixabel és una pel·lícula molt emotiva, però també és dura, perquè se centra en les ferides: les de la família de la persona assassinada, les dels assassins penedits, les dels familiars dels assassins i -és clar- les de tota una societat que vivia amb por i resignació la realitat del terrorisme. També és una història sobre el perdó i sobre la voluntat de tancar aquestes ferides. La figura de Maixabel Lasa és impressionant: va ser directora de l’Oficina per a les Víctimes del Terrorisme del Govern Basc, va estar també amenaçada per ETA i va decidir reunir-se amb Luis Carrasco i Ibon Etxezarreta, en un programa de trobades entre víctimes i victimaris d’ETA. No ha de ser gens fàcil seure davant de les persones que van matar el teu marit, però tampoc ha de ser fàcil seure davant l’esposa de la persona que has matat. La psicòloga que fa de mediadora avisa, però: no es tracta de comparar el dolor d’uns i altres, cadascú té el seu, però sabent qui va ser qui ho va provocar tot.
Blanca Portillo i Luis Tosar fan una gran feina, encara que he de dir que personalment em costa veure cares tan conegudes en aquests papers. És cosa meva, segur, perquè són dos actors molt solvents que valoro i que en aquesta pel·lícula demostren sobradament les seves virtuts. També ho fa -i crec important destacar-ho- l’extraordinari repartiment de secundaris: com Urko Okazabal, que fa del terrorista Luis Carrasco; María Cerezuela, que fa de filla de Maixabel i Jáuregui; i María Jesús Hoyos, que fa de mare d’Ibon. Quins grans papers, que impressionant el que fan! I que important és també la mirada d’Icíar Bollaín, perquè tampoc és fàcil fer aquesta pel·lícula, sense caure en frivolitats ni en un excessiu dramatisme. Així i tot, costa aguantar l’emoció. Una molt bona pel·lícula que ajuda a tancar ferides, però també a què la memòria no s’esborri.
