Quan les bruixes són les altres

'Vardø', de Millwood Hargrave, és una història sobre dones que sobreviuen al fanatisme religiós i la misogínia
la isla de las mujeres vardo

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Al segle XVII ja vivien a la província de Finnmark, a Noruega, els samis, un poble que seguia ritus com «teixir el vent» i que es comunicava amb els esperits. Llavors la zona estava sota el comandament del rei Cristià IV, que era luterà i volia imposar la religió a tot el territori i despullar-lo de altres creences que poguessin considerar bruixeria. El 1621 hi va haver un judici contra vuit dones per conjurar presumptament una tempesta que, quatre anys abans, havia matat tots els homes d’una illa.

Aquesta història, basada en fets reals, és la que narra Kiran Millwood Hargrave (Londres, 1990) a Vardø. La isla de las mujeres (Ático de los Libros, amb traducció al castellà d’Aitana Vega Casiano). Qualificada com una de les millors novel·les de l’any per Sunday Times i New York Times Review of Books, Vardø comença en la nit de Nadal de 1617, a l’illa que dona títol a la novel·la. Aquella nit, tots els homes en edat de treballar estaven pescant al mar quan una tempesta va acabar amb ells. A partir de llavors, les dones es van encarregar de tirar endavant el poble i les seves pròpies vides. Un temps més tard va arribar a l’illa el comissari Absalom Cornet per posar fi a la bruixeria i al govern de les dones. Va atracar en un vaixell que arrossegava núvols de tempesta, vaticinant com seria la seva estada allà, i ho va fer acompanyat per la seva dona, Ursa, fins feia unes setmanes soltera, però Cornet havia d’anar amb dona a prendre càrrec del seu lloc i la va triar a ella.

Ursa havia deixat enrere el seu pare i la seva germana malalta i ara estava sola en un lloc inhòspit ple de dones que mostraven, majoritàriament, hostilitat cap a ella. No obstant això, va conèixer a Maren, la protagonista de la novel·la, que encara estava superant les morts del seu pare, del seu germà i del seu promès, ja que els tres van morir en la tempesta. Maren no sabia ni encendre foc, però les circumstàncies la van obligar a convertir-se en una dona independent, i ara no té llaços masculins que la lliguin. Això contrasta amb Ursa, que se cenyeix a la voluntat del seu marit per imposició i no sap fer tasques de la llar perquè ha viscut en una família acomodada. Maren i Ursa s’hauran d’enfrontar a la ferocitat de Cornet, que comptarà amb l’ajuda d’algunes dones piadoses capaces d’assenyalar amb el dit les seves veïnes per fanatisme religiós.

En un lloc aïllat com Vardø, en l’època, se sospitava que es celebraven actes de bruixeria. Homes com Cornet i els seus superiors estaven preocupats perquè les dones tinguessin poder sobre la naturalesa i sobre ells mateixos, i que seguissin ritus que ells no entenien i que podien interpretar com una amenaça, així que van decidir acabar amb elles. Atenien les acusacions sense buscar proves i deixant la presumpció d’innocència per a uns segles més tard, desitjosos d’acabar, sota qualsevol circumstància, amb qui no demostrés una fe entusiasta en Déu. Es van produir friccions entre les dones de l’illa, dividides per la rancúnia, les discrepàncies i les picabaralles per la religió. Maren no sabia si aquesta divisió entre les dones desapareixeria després d’enterrar els homes que van morir en la tempesta o si es faria més greu i evident.

La bruixeria no és tractada en aquesta novel·la amb clixés. De fet, no es parla d’ella més enllà de la presència d’amulets en cases o la celebració de ritus quan enterren a quatre dels homes. No té gran presència fins que Cornet arriba a l’illa disposat a acabar amb tot el que pugui semblar-se a bruixeria. Des del principi se sap qui són els personatges principals (Maren, Ursa) i també qui són els antagonistes (Cornet i veïnes com Toril).

A més de narrar la supervivència d’algunes dones en un entorn hostil on Cornet i algunes sequaços assenyalen i acusen, Hargrave també introdueix episodis de les vides dels personatges principals. Així, ens parla sobre la relació molt afectuosa que Ursa mantenia amb la seva germana. L’esposa de Cornet troba a faltar aquests moments i, sobretot al principi, manté la ment en el passat, que sembla haver estat millor que el present. Cornet, per la seva banda, ha tingut un passat fosc que Ursa descobreix a poc a poc, i arriba a l’illa amb la missió evangelitzadora de repartir l’amor de Déu mentre crema éssers humans.

La narració per moments és un ball poètic de descripcions on es tracten temes com l’apoderament de la dona, la religió, la sororitat, el dol, el fanatisme, l’enveja, l’amor, la misogínia o les relacions humanes. L’ésser humà, davant les tragèdies, tracta de buscar explicacions, i de vegades s’agafa a les raons més inversemblants, deixant-se portar per la multitud i pel que aquesta fa i creu, sense pensar ni actuar per ell mateix, ja sigui per por o covardia. L’autora barreja realitat i ficció i combina el previsible amb girs inesperats que fan de Vardø una novel·la de suspens que també convida a moments de reflexió. Per a algunes persones no importa el que som, sinó el que elles creuen que som, i el verí que corre per les venes pot esquitxar-nos amb tanta força que ens impregni per sempre. Si no, que li ho preguntin a Maren.

Categories
HistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES