‘Assassinat a l’Orient Express’ no passa de moda

Iván Morales dirigeix al Teatre Condal l'adaptació d'aquest clàssic protagonitzat pel detectiu Hércules Poirot
Assassinat a l'orient express teatre condal

Júlia Costa / @liujatasco


Al Teatre Condal es pot veure una adaptació de l’obra d’Agatha Christie Assassinat a l’Orient Express, amb direcció d’Iván Morales i un Poirot força original, interpretat per Eduard Farelo. A l’actor l’acomboia una bona colla de gent del teatre i l’obra compta amb un muntatge original i dinàmic. No em veig capaç de fer judicis qualitatius, ens trobem davant d’un clàssic incombustible del gènere, avui tothom sap, més o menys, com acaba la història, i, per tant, la sorpresa final és inexistent. És una obra per a tota mena de gent, que possibilita gaudir d’un parell d’hores de teatre distret, professional i ben fet, en un sala còmoda i agradable.

Agatha Christie té obres molt diferents, fins i tot intimistes, segons la meva opinió. I també en té d’aquestes que podrien titllar de grand guignol, com és el cas. Al muntatge del Condal s’ha reduït el nombre de personatges, de dotze, en l’obra original, a vuit. Això fa que es perdi la referència numèrica a un jurat canònic, però, vaja, ja costa, avui, reunir més de tres o quatre persones en un escenari. També s’intenta humanitzar Poirot amb una mena de subtil flirteig amb una de les protagonistes, petits detalls que no varien, de fet, la narració ni el seu desenllaç.

Com de tantes altres obres de l’autora n’hem conegut un munt de versions, en televisió, en cinema i també existeix un popular joc de rol. Algunes són més conegudes que no pas unes altres, a la televisió ja fa temps que identifiquem Poirot amb David Suchet, per exemple. Al cinema les dues més conegudes son la dirigida per Sidney Lumet, l’any 1974, amb Finnney com a Poirot, i la més recent, dirigida i interpretada per Brannagh, el 2017. El gran nombre de personatges i l’atractiu del tren del títol per al qual, diuen, la novel·la va representar un bon impuls promocional, han fet que en els dos casos, com en els d’altres versions en cinema d’obres de Christie, s’apleguessin un munt d’actors i actrius de prestigi, molt coneguts, que no han fet pas escarafalls a l’hora de formar part d’aquests repartiments de categoria.

Christie es va inspirar, en aquest llibre, en el segrest i l’assassinat del fillet de l’aviador Lindberg, en els anys trenta del passat segle. Al capdavall, després d’una investigació intensiva i, en ocasions brutal, que va provocar el suïcidi d’una minyona de la família, es va jutjar i condemnar a mort un sospitós. Lindberg era un heroi de l’aviació i un home mediàtic i molt conegut, casat amb una dona extraordinària i benestant, Anne Spencer Morrow, dama admirable, que va escriure i lluitar pels drets de la dona. Els Lindberg van tenir sis fills, però el segrest i la mort de la criatura van ser, evidentment, una gran tragèdia per a la família. Passen moltes coses al món però la popularitat de l’aviador i l’allau d’informació que es va amollar sobre el segrest van contribuir a què, quan jo era petita, encara es parlés força d’aquells fets. Lindberg va morir el 1974 i la seva mort també va revifar la biografia del personatge.

L’admiració que desvetllava l’aviador va minvar quan es va mostrar, sense embuts, partidari del nazisme, tot i que va rectificar. En els seus  darrers anys va intentar reivindicar-se i es va dedicar a causes humanitàries i mediambientals. També es va saber, quan va morir, que havia tingut nombroses aventures, fills il·legítims i embolics de faldilles a dojo, malgrat la imatge de cohesió del matrimoni ja que Anne, a qui caldria reivindicar intel·lectualment, era una dona amarada d’un admirable estoïcisme vital.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES