Si fa anys m’arriben a dir que m’empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m’agradaria per molts i diversos motius, m’hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal. La sèrie de Movistar Plus, obra del tàndem Charlie Arnaiz-Alberto Ortega, té les seves virtuts, que en són moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s’ha de dir que és molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incòmodes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada.
He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i reeixida trajectòria del personatge, i també que, de fet, Raphael no em va agradar mai. Ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se’n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n’era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no mirar-lo.
A causa d’aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condició d’icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com als vuitanta, després d’haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l’identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.
Raphael es va casar amb Natalia Figueroa, una noia de l’aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc cèntims per la relació i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, són per treure’s el barret si pensem en d’altres fills i filles de gent d’upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos.
El documental m’agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispàniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m’agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la resurrecció en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb Julio Iglesias, entre d’altres afers.
La veritat és que crec que entre l’un i l’altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l’acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l’estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell món on havia anat a raure.
La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper cuixé ni de programes de tafaneries, m’han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s’ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d’extracció humil com Raphael, fill d’un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n’hi ha molta però per a una permanència d’aquest tipus alguna cosa més hi s’ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat…
Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d’Aquarius o veure’l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat estima amb això del documental, que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l’època que els manuals més ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d’èxit i entre gent ben catalana.
Una vegada Raphael s’estava en un hotel de la Diagonal de Barcelona, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l’habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l’edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.
