Jordi Badia: «Si acastellanem tant el català vindrà un moment que no se’n podrà dir català»

A 'Salvem els mots', el filòleg i corrector recull dos-cents mots de la nostra llengua que estan en perill d'extinció
Jordi Badia i Pujol

Patricia Tena


Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963) és llicenciat en Filologia Catalana i des que tenia dinou anys ha treballat de corrector per a editorials, a l’administració i en mitjans de comunicació com TVE, Televisió de Catalunya i el setmanari El Temps. Actualment, és cap d’estil del diari VilaWeb, on també publica articles de divulgació lingüística. És molt actiu a Twitter, on comparteix cada dia contingut sobre llengua per tal que els seus lectors fem un ús més precís i genuí del català. Amb aquest mateix esperit pedagògic, acaba de publicar Salvem els mots (Rosa dels Vents), llibre que recull dos-cents mots de la nostra llengua que estan en perill d’extinció perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

 

Salvem els mots porta ja unes quantes reimpressions. Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?  

El llibre va sortir d’una proposta de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, que havia vist que, en alguns dels meus piulets, hi havia llistes de parelles de mots sinònims. I d’aquests dos mots, un guanyava terreny i un altre reculava. El que s’anava imposant s’assemblava a una forma castellana; el que arraconàvem, sovint era el de tota la vida. El llibre conté exemples d’escriptors, etimologies, frases fetes i refranys… És a dir, s’hi intenta exhibir la riquesa de la llengua.

A la introducció qualifica el llibre d’optimista. Podem ser-ho? 

Podem ser-ho perquè encara tenim una llengua ben viva i molta gent disposada a parlar-la.

Així i tot, reconeix que la llengua catalana passa per un moment delicat. Què podem fer els que ja parlem català per millorar la situació?  

Dues coses. La primera, no dimitir mai com a catalanoparlants. Els qui ja fa decennis que vam prendre la decisió de parlar sempre en català ara ens trobem més gent que ens diu que no ens entén. Això passa perquè molts catalanoparlants cedeixen i canvien de llengua, en lloc de ser educats i parlar la llengua del país al foraster que l’haurà de menester tard o d’hora. La segona cosa que hem de fer és parlar un català decent, ric, tan precís com puguem, i sense recórrer a la llengua dominant gratuïtament. Si acastellanem tant el català vindrà un moment que no se’n podrà dir català.

Llavors, diria que, en general, el català que utilitzem està més aviat empobrit? La interferència de la llengua dominant, el castellà, n’és l’únic motiu?

La interferència és una cosa i l’empobriment, una altra. L’empobrim perquè ens el serveixen empobrit a l’escola o a la televisió, que són els llocs on tenim els models; també ho hauria de ser la família, però avui dia ha perdut molt de pes. I la interferència ens arriba per aquests mateixos models, als quals s’ha d’afegir, aquests darrers anys, els referents que els nostres fills i néts consumeixen a internet, la majoria dels quals parlen en castellà, o en anglès.

La pèrdua de riquesa lèxica afecta els processos cognitius respecte al llenguatge? És a dir, podem processar el món de la mateixa manera amb menys mots?

No. Si perdem la diferència entre «doldre’s» i «somicar» i de tot en diem «queixar-se» és evident que els matisos, la precisió, se’n van en orris. Per tant, no ens comuniquem de la mateixa manera que si diferenciem «doldre’s», de «remugar», «de gemegar», de «somicar», de «exclamar-se»…

Torno a fer la mateixa pregunta però d’una altra manera: quan es perd un mot, què més es perd?

Depèn. Podem perdre simplement un sinònim, podem perdre matisos, com hem vist, i podem perdre la riquesa i la vivor que ens han llegat els nostres avantpassats. Si diem sempre «invertir» i arraconem «capgirar», llencem al fem un mot que algú va empescar-se algun dia i que s’ha transmès durant generacions. Però és que si perdem «llepafils», a més d’una pèrdua lèxica tenim una pèrdua semàntica, i per suplir-la ens trobem obligats a dir una paràfrasi com ara «delicat en el menjar.»

Hem d’assumir que no podem salvar tots els mots? És a dir, poder assumir la pèrdua d’una part d’ells?

La moral del perdedor ens menarà a l’anorreament. Amb mi no hi compteu. Hem d’assumir que en la llengua, en la recuperació de la llengua, tant quantitativament com qualitativament, ens hi va la vida com a poble. Això hauríem d’assumir.

Salvar els mots del català és salvar els mots de les diverses varietats dialectals? 

I tant. Als «barcinocèntrics» els hauríem d’ensenyar que hi ha vida fora de la capital. I que si no són més receptius no trobaran sinó rebuig de la resta del país, cosa que no els beneficiarà gaire, a ells, tampoc.

Com influeix el centralisme lingüístic? 

El centralisme lingüístic empobreix la llengua, perquè la priva d’una riquesa extraordinària. Riquesa i utilitat. No em digueu que no és útil «enguany» en lloc de «aquest any.» Us imagineu que en compte de dir «avui» diguéssim «el dia present»?

Digui’m un mot del qual no se’n desprendria mai.

Això és molt difícil. Al llibre hi ha mots i expressions. Diré una expressió que m’agrada i que reivindico: plantar cara.

Els neologismes poden ser una amenaça o enriqueixen una llengua?

No són cap amenaça si compleixen dues condicions. En primer lloc, que siguin necessaris de debò; altrament, desplaçaran un mot segurament genuí. I en segon lloc, que siguin ben formats i no pas mal copiats de la llengua veïna, com passa de vegades.

Ha treballat com a corrector de diferents mitjans de comunicació. Troba que es fan més o menys errors que fa anys? En quin aspecte de la llengua es cometen més errors (lèxic, gramatical, sintàctic…).

Quan vaig començar a treballar a TVE-Catalunya (1983) hi havia menys coneixements de llengua i més ganes d’aprendre’n. Això a banda, em trobava errades que avui no es cometen, però les parts estructurals (fonètica i sintaxi) no estaven tan deixatades com avui.

Una llengua dominant, com en aquest cas el castellà, també va perdent mots? Les conseqüències són similars que en una llengua amenaçada?

Suposo que també en perd, però, francament, és una llengua que no m’interessa: no la parlo mai i la sento massa. Vull dir que si no fos tan present als Països Catalans al català li aniria molt bé. De manera que el possible empobriment del castellà no em lleva la son.

Diria que el seu llibre està especialment dirigit a un sector de la població en concret? O, replantejant la pregunta, quin sector de la població li agradaria que el llegís, especialment?

Si hi ha res de Salvem els mots que em fa content és que és pensat i repensat per a arribar a tothom qui tingui interès en la llengua, independentment del nivell d’estudis.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES