El protagonista de Las hierbas del camino -l’última novel·la que va escriure l’escriptor japonès Natsume Soseki– és un professor que, després d’uns anys treballant a l’estranger, torna a Tòquio per viure-hi. En una de les seves passejades per la ciutat es creua amb un home de qui -al principi- sabem poca cosa, només que el protagonista, Kenzo, evita saludar-lo. De fet, sembla que la situació li produeix molta incomoditat, però els dies següents torna a fer el mateix camí per mirar de retrobar-lo, encara que tampoc el voldrà saludar.
Mentre llegim, sabem que aquest home misteriós, que sembla tan terrible en les paraules de Kenzo, és Shimada, el seu pare adoptiu durant una etapa de la seva infància, després que ell arribés a un acord amb els pares biològics del protagonista. Shimada sempre ha tingut fama d’home despietat, fred i avariciós, però ara es troba sol i en una situació econòmica molt delicada. És per això que Shimada no trigarà a anar a casa de Kenzo per demanar-li ajuda. I Kenzo sap que no podrà evitar ajudar-lo.
Soseki ens immergeix en la vida d’aquest professor i en les seves relacions. Kenzo està casat amb una dona amb qui té una relació conflictiva. Ella no accepta el paper de donar sotmesa al seu home i li reclama atenció i respecte. Ell, en canvi, no accepta la insubordinació de la seva dona. Qualsevol conversa que tenen, per banal que sigui, acaba en retrets i tensions. El cert és que el lector es posarà fàcilment del costat de l’esposa, perquè Kenzo, certament, la tracta amb menysteniment. De fet, ell actua com a gran patriarca, marit autoritari, no li agraden les relacions socials ni familiars, només vol dedicar-se a la seva feina.
Ara bé, Soseki ens deixa entreveure que sota aquesta aparença d’home dur, hi ha una altra persona, algú conscient del seu declivi, algú que mai deixa d’ajudar econòmicament qui li ho demana, per molt que això el desagradi. I això no es poca cosa, perquè són diverses les persones que s’aprofitaran de la seva generositat i ell haurà de treballar molt més per poder arribar a cobrir la quantitat de diners que li demanen. Una de les grans preguntes, doncs, que ens trobem en aquesta novel·la és per què Kenzo es mostra tan generós però alhora és tan hostil amb les persones del seu entorn. I més encara: per què se’l veu tan amargat?
La resposta ens la trobem en la mateixa novel·la: Kenzo no va tenir una infància fàcil. Els seus pares biològics se’l van treure de sobre perquè l’adoptés Shimada, i ell també se’n va desentendre quan es va divorciar de la seva dona. Va anar d’un lloc a l’altre, com una pilota, sense un entorn familiar sòlid que el protegís i li donés l’afecte que un nen necessita. I a partir d’aquí, la resta és pura psicologia: d’una infància plena de ferides surt un home amb una conducta en conflicte amb el seu propi món.
Las hierbas del camino (Satori amb traducció al castellà de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés) és una novel·la amb molta càrrega autobiogràfica. Es considera la seva obra més personal, perquè el mateix autor va tenir una infància complicada, va ser entregat en adopció i després va haver de tornar amb els seus pares biològics, a banda que -com el protagonista- va ser durant un temps professor a Londres, una etapa molt difícil per a ell. Las hierbas del camino és -almenys per a mi- una de les millors novel·les de Soseki, encara que no estigui entre les més conegudes de l’autor. És una joia literària sobre com la infància determina l’edat adulta, sobre com la manca d’afecte condiciona la nostra felicitat i sobre com algunes conductes que rebutgem com a fills les perpetuem com a pares.
