Una nova entrega de Scream és tot un esdeveniment. La saga de pel·lícules de terror que va començar el 1996 arriba enguany a la seva cinquena entrega sense la batuta del seu director titular, Wes Craven, que va morir el 2015, quatre anys després de la quarta part de la franquícia. En aquest cas, la direcció ha estat responsabilitat de Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, els quals tenien l’encàrrec (com també els nous guionistes, Guy Busick i James Vanderbilt) d’anar una mica més enllà d’una història que no podia seguir sobrevivint estirant la mateixa fórmula. I, de fet, aquest és, en termes generals, l’ADN d’aquest nou Scream, que es posa al servei dels seus seguidors més fidels per recuperar l’essència de l’entrega original, però oferint, alhora, un producte una mica diferent.
Scream sempre ha tingut la voluntat d’explotar els llocs comuns del cinema de terror i ho ha fet buscant la complicitat de l’espectador. És allò del terror satíric, fer por, però fer riure una mica també, sense passar-se, picar l’ullet més aviat. En el cas d’aquesta cinquena part, això és bastant més clar, perquè fins i tot hi ha una sèrie de reflexions que fan els personatges sobre les pel·lícules anteriors de la saga i sobre com han de ser les seqüeles perquè no decebin els espectadors. A partir d’aquí, la pel·lícula ens proposa un autèntic espectacle: tornen els personatges estrella de les anteriors parts (la periodista Gale Weathers, Sidney Prescott, i el policia Dewey Riley); s’exageren les escenes de tensió (si s’obre una porta, encara que sigui la de la nevera, posen música inquietant); algunes de les morts tenen aquell punt grotesc just perquè el públic fins i tot aplaudeixi enmig de la pel·lícula (almenys és el que va passar al Renoir, on jo la vaig veure).
Els espectadors que hagin vist les anteriors entregues -i, sobretot, que les hagin gaudit- podran entendre molt millor aquestes picades d’ullet, encara que no és imprescindible haver-ho fet per seguir la història. En aquest sentit, penso que aquesta nova producció està feta amb prou astúcia i és un bon exemple de com allargar les sagues sense cansar el públic. Un surt de la sala de cinema amb ganes de recuperar les altres quatre cintes per fer una mica de memòria. En algun moment hi haurà alguna nova pel·lícula de la sèrie, segurament haurem d’esperar uns anys, però els guionistes s’hauran d’esprémer el cervell per fer una nova volta de rosca a la saga. Cada novetat serà un repte més gran.
