La història de la humanitat és una història de violència i abusos, encara que pel mig ens ensopeguem amb grans creacions artístiques i invents sorprenents. En els darrers anys, amb alts i baixos i amb un accés a fonts diverses, molts valors que vam admetre sense massa debat, cosa que potser tampoc era possible si no et volies ficar en embolics, han resultat molt febles. Els herois i les seves grandeses ja no són el que semblaven, i, encara més, amb les lluites polítiques i socials que rebutgen el racisme o el masclisme, tot ha acabat per qüestionar-se, com ha de ser, per molt que les noves lectures ens generin inseguretats.
Peio H. Riaño és un periodista i historiador de l’art polèmic i provocador. En aquest llibre, Decapitados (Ediciones B), a través d’una anàlisi molt personal, ben documentada i interessant, que potser no resultarà còmoda a tothom, incideix sobre el destí i la història de monuments dedicats a personatges diversos: Publi Septimi Geta, Lenin, Verwoerd, Sadam Husein, Mao Tsé Tung, Robert E. Lee, Colston, Manuel Baquedano, Buda, Franco i Colom. Les seves estàtues, a les quals en podríem afegir d’altres, han estat objecte, en diferents moments històrics i per motius diversos, d’atacs provocats per situacions polítiques, lligades a ideologies o revoltes populars.
El llibre té la virtut d’incidir en un tema que no sembla voler-se debatre en profunditat. Les estàtues han esdevingut símbols, més enllà dels personatges reals, han estat l’objecte de les protestes de la gent i sovint els poders públics han reprimit els aldarulls però també, en ocasions, han consentit en retirar el monument i enviar-lo al museu o, directament, deixar que fos destruït.
El llibre recull anècdotes gairebé surrealistes sobre el tema i sobre el destí dels monuments personalitzats. Hi ha moments en els quals, davant d’una injustícia, el símbol monumental esdevé odiós i aplega protestes i atacs que, en alguns casos, tenen, fins i tot, poc a veure amb la història real. Hi ha qui pensa que és millor deixar les coses com estan però això, de vegades, resulta impossible i, segons com es miri, injust per a la gent del present. La història s’explica segons convé, és clar, gent lamentable gaudeix de bona premsa històrica.
Peio H. Riaño.
A Barcelona hi va haver un moviment per a la retirada de l’estàtua del Marquès de Comillas, que, finalment, va reeixir, però esclavistes com els Güell semblen intocables quan, de fet, la fortuna del Marquès va passar a la família Güell. Fa anys que ningú qüestiona la presència monumental del general Prim i, a França, Napoleó sembla un mite incombustible. El tema fa pensar i ens pot portar molt enllà però el debat sempre hauria de ser saludable i necessari. La qüestió és més ampla, afecta al nom dels carrers, de les escoles… De vegades els canvis acaben amb pur revanxisme, treure’n un per posar-ne un altre, de mèrit també dubtós, en molts casos.
La polèmica sobre els monuments franquistes encara cueja, després de tants anys de democràcia. L’autor pontifica en alguns moments i fa consideracions personals que freguen la filosofia política però el cert és que fa servir dades contrastades, informacions serioses, i ens ofereix una bibliografia relativament breu, però interessant. Un altre tema, a l’entorn dels monuments, és l’absència de dones, Riaño va desvetllar una altra polèmica en fer evident que mols quadres clàssics amb raptes el que expliquen és, senzillament, violacions, per molt artístiques que siguin. Feministes com Rebeca Solnitt ja han escrit a bastament sobre la qüestió i Riaño va proposar, a les xarxes, canvis de nom dels quadres que fessin evident l’agressió sexual.
La provocació és bona i el debat, encara més. Malauradament en això, com en tantes coses, hi ha una tendència a la desqualificació i la polarització de tendències. De tota manera, si les coses no canvien massa, que mai se sap, el debat que planteja el llibre, de forma en algun cas força visceral, no es podrà bandejar de forma indefinida. El concepte d’art també caldrà que es valori, al capdavall l’art ha estat durant segles en mans dels poderosos i ens han fet passar bou per bèstia grossa. Les lectures del passat s’han de fer d’una altra manera i això ha de comportar canvis importants en la monumentalització i que moltes obres passin als fons dels museus, si és que hi arriba a haver lloc per a tants caps fora de lloc.
