Sovint, quan em pregunten d’on soc, o millor, d’on em sento, em ve la resposta «mediterrani», perquè em sento molt més a casa en una illa grega que a la més propera París, per molt que m’agradi prendre una copa de piché a la terrassa d’un bistrot… I és que el món tal i com l’entenc s’ha gestat en aquestes ribes. Allà hi ha el llegat romà, que a l’hora va beure del llegat dels grecs i dels etruscs, dels fenicis, dels egipcis fins i tot… dels ibers i dels cartaginesos, dels tracis i dels doris i qui sap de qui més. Pobles que anaven i venien, que es conquerien i s’assimilaven els uns als altres, vinguts de molt lluny però que acabaven sent mediterranis perquè llavors no hi havia tractats fronterers ni murs de filferro espinós. Tot plegat, que es fa tangible als idiomes, la construcció, l’art, el dret, la cultura en general, determina el que José Enrique Ruiz-Domènec anomena «l’estructura latent de les civilitzacions.» El mediterrani no només és escenari de la història, també és una manera de veure i entendre el món.
Hom podria dir aquest escenari ja no és aquí, a la mediterrània, sinó que s’ha desplaçat a Washington, a Moscou, a Pequin i potser a Brussel·les… és el que ens diuen els informatius, que no deixen de fer la feina que va fer Homer en el seu dia quan narrava als palaus micènics la guerra de Troia. Llavors la gent s’arraulia al voltant del foc i escoltava la declamació del poeta amb les anades i vingudes d’Aquil·les, Paris i Menelau. Avui les imatges i les veus que surten de les nostres pantalles ens porten a casa el bombardeig d’Ucraïna, el rostre impassible de Putin i les manifestacions reprimides a Moscou contra la guerra. No puc evitar pensar que Putin es veu ell mateix com hereu dels tsars, els emperadors autòcrates de totes les rússies el nom del qual prové de la paraula «cèsar», títol que s’atorgaven els emperadors romans com un homenatge al precursor de tots ells, Juli Cèsar, i amb això, tornem al mediterrani.
Perquè el mediterrani és el saber de Sòcrates, la curiositat de Marco Polo, la sensualitat de Bocaccio, la luxúria de Casanova. Però també la brutalitat dels Condottieri del Renaixement i el pragmatisme de Maquiavel. Tot plegat forma part de la història i d’aquest llibre, que es llegeix com un llibre de llibres, un llibre de contes al llarg dels segles. El somni d’Ulisses (Rosa dels Vents/Debate) és un homenatge a un escenari, com dèiem al principi, però per damunt de tot, és un homenatge a la història. Una història canviant en el decurs dels anys, però potser no tant com pensem; al cap i a la fi, Ulisses també viatjava en una pastera per aquestes aigües «aparentment plàcides», com diu el llibre, però que no sempre ho són.
La història de la mediterrània, és també una història de cruïlles de les que no sempre sabem sortir-ne però que igualment n’hauríem d’aprendre per no tornar-hi a entrar. Una història d’històries, moltes escrites, d’altres no, perquè també hi ha un esment al llegat de les dones, de les moltes Penèlopes que mentre els seus Ulisses viatgen i lluiten i governen, teixeixen des del seu gineceu el sudari que simbolitza el destí.
Adorno, el filòsof alemany, marcava la civilització mediterrània de l’Ulisses d’Homer, fins a l’Ulisses de Joyce, que tot i que passa a Dublín, i d’un autor irlandès, va ser escrit a Trieste en un moment convuls de la vida de Joyce qui, com l’Ulisses grec (o hauríem de dir més aviat d’Itaca), anava d’un lloc a l’altra sense un rumb concret. Potser per això les editorials han fet coincidir l’edició d’aquest llibre amb el centenari del de Joyce. En el fons, la història també té aquesta vessant d’homenatge als fets passats: investigació, narració, aprenentatge i homenatge. Ruiz Domènec va més enllà de Joyce i arriba a parlar d’aquests temps marcats pel coronavirus però que són l’avui, perquè la història no s’acaba, com les onades mai no deixen d’arribar a la sorra. El somni d’Ulisses és un llibre erudit sense afectació. Un llibre que respon a la gran pregunta que ens fa la història: d’on som?
