La crisi de la pandèmia ha evidenciat diverses realitats. La primera, que les persones no tenim un control total sobre la natura i, per tant, que per molt que pensem que podem respondre amb certa rapidesa a les situacions adverses, de tant en tant un virus ens demostra que la natura pot tenir un comportament imprevist i de conseqüències inimaginables. La segona, que l’intent de tenir sota control la natura és contraproduent per al nostre medi ambient (i també per a la nostra salut física i emocional), i això ho hem vist amb les imatges de les aigües dels canals de Venècia completament netes, amb les dels animals baixant de les muntanyes als pobles i ciutats, amb el verd de plantes i arbres tornant a aparèixer allà on abans no hi era.
La tercera, que la pandèmia no és un fet que es pugui explicar exclusivament des d’un punt de vista sanitari; ni la seva aparició ni la seva capacitat d’arribar d’una punta a l’altra del món en només unes hores. Però la pandèmia ens ha fet adonar de moltes altres situacions: que en un món globalitzat com el que vivim, en què sembla que qualsevol necessitat -del primer món, és clar- està completament coberta, podem quedar-nos sense prou material tan essencial com mascaretes o respiradors; que a l’hora de trobar una solució mèdica -com una vacuna- no hi ha solidaritat entre països, perquè qui mana realment són les indústries farmacèutiques, que competeixen per ser les primeres a donar amb la fórmula encertada.
No tot van ser males notícies, amb la pandèmia: la societat es va adonar que moltes persones tenen un esperit solidari, i aquesta solidaritat contradiu la imatge construïda que els éssers humans som cada vegada més individualistes. Potser és així o potser que aquest individualisme sigui la conseqüència d’una altra cosa, d’una interacció de fenòmens de diversos àmbits que no ha eliminat aquest esperit solidari, sinó que senzillament no li dona l’oportunitat de manifestar-se si no és en una situació d’emergència o desesperada.
Què passaria si aquesta solidaritat fos un dels motors que moguessin la nostra societat? El sociòleg francès Edgar Morin (París, 1921) explica al seu llibre Cambiemos de vía: Lecciones de la pandemia (Paidós, amb traducció de Núria Petit) tot el que podria canviar a les nostres vides -de manera individual i col·lectiva- si penséssim que les nostres accions tenen una repercussió al món, que les nostres decisions tenen un impacte que abraça un radi molt més ampli del que ens imaginem. Morin no parla només de la pandèmia, és clar, però veu aquesta crisi sanitària com una oportunitat per repensar el món que habitem i el que volem habitar en el futur.
Els exemples en són molts: ¿som conscients de les conseqüències de fer totes les compres a través de la xarxa? ¿Coneixem l’impacte de donar tant de marge a les màquines en àmbits com la indústria, el transport, la logística o el sector serveis? ¿Sabem què passa si donem més importància a la quantitat que a la qualitat? ¿Hem après els efectes de la ramaderia intensiva en el medi ambient? Podríem anar molt més enllà: ¿ens hem adonat ja que hi ha patologies que fins fa uns anys eren pròpies de persones amb una edat avançades i que ara estan apareixent en gent cada vegada més jove, amb l’increment en la despesa sanitària que això suposa?
Morin cita sovint en els seus llibres la poca importància que se li va donar a l’informe Meadows quan es va publicar (1972), que alertava dels efectes que el creixement de la globalització provocaria a llarg termini en diversos àmbits, especialment al medi ambient. En altres contextos hi ha hagut altres informes que no es van tenir prou en compte per tal de no aturar el creixement global en el qual estem tots immersos i que alertaven de situacions futures -ara presents- com algunes guerres o l’augment dels totalitarismes al món. ¿No era conscient Occident que dependre tant del gas i del petroli de Rússia podia ser un problema a llarg termini?
Morin proposa al seu llibre repensar la globalització, no derrocar-la, sinó adaptar-la, per tal que si bé és important que tots els països estiguin connectats, també ho és que cada país pugui tenir autonomia en qüestions tan essencials com els aliments, els combustibles o el material sanitari; així, si apareix un nou virus, no hi hauria d’haver manca de mascaretes, o si esclata una nova guerra, el món no hauria de patir per manca de cereals o d’altres matèries primeres necessàries per viure. També en aquesta nova globalització la solidaritat hauria de ser un element fonamental, que els estats realment tinguessin una actitud de col·laboració entre ells, especialment en situacions de crisi.
Cambiemos de vía aplega diverses propostes que a dia d’avui semblen irrealitzables, utòpiques, i Morin n’és conscient, però recorda que algunes idees que en el passat semblaven utòpiques a curt termini van acabar esdevenint una realitat en el llarg termini (com la caiguda de molts règims totalitaris). De la mateixa manera, podem pensar que situacions que anys enrere podien semblar distòpiques, hem acabat vivint-les (com és el cas de la pandèmia del coronavirus). Cal no perdre l’esperança, cal confiar que en cadascun de nosaltres hi ha la possibilitat de fer canviar les coses, encara que sigui mínimament, amb petits gestos: no deixar-se endur per determinats anuncis publicitaris, comprar a les botigues del barri, prioritzar el transport públic en lloc del cotxe o l’avió, no enriquir les empreses que evadeixen impostos, no fer créixer els partits que defensen posicionaments extrems…
Morin és un escriptor centenari i viu, i fa dècades que alerta dels perills d’una globalització desbocada. La seva obra no pretén mai donar lliçons ni imposar un camí concret per millorar el nostre món. L’eix del seu treball és sempre reclamar que les nostres decisions i les nostres accions siguin el fruit d’un pensament complex, és a dir, d’una reflexió que tingui en compte el màxim de factors i ambients possibles, perquè considera que res del que passa es pot explicar només des de la part d’un tot. La pandèmia no s’explica només des del punt de vista sanitari, ni una guerra s’explica només des d’un context geoestratègic. Una lectura imprescindible per reconduir el món. Per salvar-lo.
