Èxit rotund al Liceu amb una coneguda producció de La flauta màgica de Mozart després d’un Pélleas et Mélisande de grans encerts, un Wozzeck amb ungles i ullals i una Giselle inoblidable. Podem afirmar que el teatre de Barcelona està passant per un bon moment.
Nombrosos són els elements que contribueixen a la realització d’un espectacle operístic complet: un repartiment entre funcional i bo, una producció farcida de seccions electritzants i emotives i una direcció musical atenta als detalls i a la narració musical. Tot això és el que va oferir el teatre ahir en la nit d’estrena.
La posada en escena de David McVicar, de gran èxit des de la seva estrena el 2003 (i popularitzada per intèrprets com Diana Damrau en el rol de Reina de la Nit) va tornar a demostrar per què ha tingut gran rellevància: un ús preciós i acurat de la il·luminació, trucs escènics de gran impacte (com la serp), moviment pràcticament constant que situa els personatges en els diferents espais on es desenvolupa l’acció, direcció d’actors acurada i emocionant (meticulosa caracterització de Les Tres Dames, la Reina de la Nit convertida en un icona de telenovel·la seriosa, un Papageno còmic de primera).
Un únic però: semblava que el Liceu quedava gran per a la posada. Tot eren miniatures en un món de símbols i plaques en moviment i només es pot trobar una justificació en la lluita de Tamino amb la serp. Però bé, no deixa de ser un comentari menor.
La direcció musical de Gustavo Dudamel va complir de nou. De la mateixa manera que l’Otello de fa una temporada va presentar una orquestra que semblava renovada, d’entrades precises, timbres acurats i una narració atenta a la construcció musical i farcida de detalls i clímax, ahir l’orquestra del Liceu va tornar a brillar. Alguns punts potser amb un forte massa reforçat, però sobretot una lectura molt elegant.
Del repartiment destaco sobretot una esplendorosa Lucy Crowe, fabulosa com a Pamina, amb un volum generós a l’hora d’atacar els nombrosos reptes mozartians del paper i flexibilitat per a adaptar-se a cada estatus dramàtic. Del comiat de Liebewohl, a l’entrada a l’última prova o en l’escena de bogeria, Crowe va fer-se present en tot moment, en alegria i el dolor, modulant la veu i sempre oferint un cant elevat, lleuger i flotant.
Javier Camarena va mostrar al seu costat el cant metòdic, treballat, articulat i intel·lectual que l’ha fet un dels favorits del públic liceista. Segueix timbrant la veu com cal, també va servit de volum per a Mozart, però comparat amb Crowe li va faltar un punt de lleugeresa, espontaneïtat i màgia mozartiana que situa la seva interpretació un esglaó per sota.
La Reina de la Nit de Kathryn Lewek va convèncer en tots els punts. L’estatunidenca va resoldre les dues àries amb naturalitat (potser un pèl cauta als sobreagut en staccato de Der Hölle Rache) i al bon resultat musical també se li pot reconèixer l’entrega escènica: ella mateixa compartia a xarxes el goig que li suposava interpretar el paper en aquesta producció.
Molt convincent també Thomas Oliemans com a Papageno, sobretot en l’apartat escènic: còmic, expressiu i de declamació perfecta. Un goig veure’l voltar per la producció exasperant Tamino i enamorant el públic.
Satisfactori veure també Stephen Milling com a Sarastro, lluny de la força que caracteritzava el seu Rei Marke fa uns anys, ha optat per construir un personatge des de la suavitat i el respecte. Digne també Matthias Goerne com a Orador, i entregadíssims i solvents Roger Padullés com a Monostatos i una divertidíssima Mercedes Gancedo com a Papagena.
