Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Anthony Cartwright va escriure La bretxa l’any 2017 amb la intenció de descobrir als lectors la realitat de la zona interior d’Anglaterra i la fractura que vivia la societat britànica a causa del Brexit. Tigre de Paper la va publicar en català l’any 2020 amb traducció d’Anna Llisterri.
L’autor ens endinsa en el seu poble natal, Dudley, ubicat a les West Midlands angleses, a prop de Birmingham. De forma gairebé caricaturesca ens presenta dos personatges: en Cairo Jukes, un boxejador de classe baixa que alterna entre diverses feines i la Grace, una realitzadora de cinema documental londinenca que viatja fins aquest poblet de l’interior per tal d’enregistrar les opinions dels vilatans sobre el Brexit. Aquí tenim servida l’excusa poc subtil que interposa l’autor per tal de fer-nos arribar les diferents suspicàcies entorn aquesta qüestió cabdal en la política britànica dels últims anys.
Ens trobem amb uns personatges plans força estereotipats: una dona de professió liberal que viatja per Europa i s’oposa al Brexit amb arguments lúcids i un treballador de coll blau sense gaire formació acadèmica, amb problemes per arribar a final de mes que està a favor del Brexit no se sap ben bé perquè. Es tracta de dos personatges que es complementen des d’un antagonisme artificial. La cirereta dels tòpics: la filla d’en Cairo és una adolescent que és mare soltera d’una criatura interracial.
Més enllà d’una descripció enlluernadora que ens permeti comprendre la qüestió en profunditat, ens trobem un conjunt de tòpics que no ens ajuden a endinsar-nos més en la realitat de l’Anglaterra rural. Tot i plantejar una situació que afavoreix un desplegament d’argumentaris a favor i en contra del Brexit, cap de les parts no desenvolupa els arguments, sinó que ens trobem envoltats de baralles de bar, clubs de boxa i d’altres afers que no resulten gaire difícils de preveure i que no condueixen a esbossar les línies principals d’un context complex sinó al dibuix d’una imatge simplificada de la realitat.
Tot plegat es barreja amb una adaptació poc curada de la parla col·loquial dels ciutadans de Dudley. L’anglès acostuma a marcar les contraccions mitjançant apòstrofs, com en ain’t, comin’ o ‘em. Per imitació, es farceix la versió catalana d’apòstrofs que no acaben de tenir gaire sentit i que acaben dificultant la lectura sense evocar-nos una parla col·loquial genuïna. Així, trobem frases com «He de procurar ‘star ‘n forma», «‘T matarà a treballar» o «el qu’ s’ha perdut de debò» amb un ús absurd de les contraccions acompanyades de paraules pròpies de registres més formals com el verb procurar. A més, gran part d’aquestes elisions són completament normals en tots els registres de la llengua catalana: la gran majoria dels parlants pronunciarien «Vols que’t porti» independentment del context.
En resum, podríem dir que l’autor no acaba d’acomplir ben bé les seves promeses. Es tracta d’una ficció previsible que ens mostra dos personatges força caricaturescs. Les converses entorn del Brexit estan mancades de profunditat i la narració no ajuda a donar pes als motius de cadascuna de les parts com s’esperaria d’una novel·la d’aquest tipus, més encara tenint en compte la centralitat forçada del tema degut a la professió de la protagonista, que està gravant un documental sobre les opinions del Brexit. No obstant, ens ofereix una història que pot resultar entretinguda a través d’uns salts temporals interessants i ens apropa a conèixer una mica més la complexitat i peculiaritat de la política britànica.
