El centenari del naixement de Gabriel Ferrater (1922-1972) coincideix amb el cinquantenari de la seva mort. Jordi Amat (Barcelona, 1978), que ha esdevingut un cronista imprescindible de la cultura barcelonina, però també catalana i espanyola, des de la postguerra fins gairebé el present, ens ofereix a Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater (Edicions 62/Tusquets) un fresc acurat sobre l’home i el seu temps, un temps complex en el qual, però, el protagonisme intel·lectual va quedar circumscrit a uns àmbits molt determinats.
Malgrat que en alguns articles he llegit que el protagonista d’aquesta biografia és una mena de poeta maleït i oblidat, Ferrater, que va ser molt més que un poeta, no ha estat ni una cosa ni l’altra. Hi ha diferents llibres sobre ell, biografies anteriors, reedicions de la seva obra literària i, també, programes de televisió, força ben fets, de fa uns deu anys, en els quals persones diverses de la cultura -algunes, malauradament, desaparegudes- opinen sobre ell. Més d’un, en algun moment, opina que el seu suïcidi va fomentar la mitificació.
Amat, a banda de la vida de Ferrater, ens ofereix un fresc, no sempre amable, del panorama editorial, polític i universitari. Un món universitari molt restringit a les classes privilegiades, aleshores. L’obra i la vida de Ferrater formen part d’un moment brillant i complicat de la represa de la cultura catalana, i, malgrat que alguns experts insisteixen que és més interessant el lingüista, l’assagista, el crític, al capdavall, avui, la figura del poeta sembla, per moltes raons, haver desenfocat la resta, tot i que, afortunadament, encara més en comparació amb d’altres autors, la seva variadíssima producció intel·lectual ha estat objecte d’una recuperació editorial acurada.
Gabriel Ferrater.
Tenim moltes imatges de Ferrater i el seu entorn, Amat ens descriu fotografies que estaria bé veure reproduïdes de forma acurada, en lloc de les precàries còpies que trobem a l’inici dels capítols. M’imagino que tot plegat és un tema econòmic. El llibre no inclou notes, ni bibliografia, ni un índex onomàstic. Potser avui no cal, tot això, però jo ho trobo a faltar. Internet ens ajuda, a l’hora de trobar imatges del personatge, tan característic, gairebé, avui, una icona de modernitat. Un home amb un atractiu que, sumat a la seva intel·ligència privilegiada, devia potenciar l’admiració dels joves, sobretot de les estudiants d’aquells anys.
Sense ser un faldiller típic, Ferrater sempre va tenir parelles molt més joves que no pas ell, a partir de la seva maduresa. La psicologia ja ha especulat força amb aquesta mena de coses. Malgrat que té amics i seguidors que l’ajuden i que intenten, el mateix que les seves parelles, encarrilar-lo, tan pel que fa al tema de l’alcoholisme com al d’una estabilitat econòmica i professional, no se’n sortiran.
Aquesta biografia, força respectuosa, és més aviat una història cultural, literària, reunions de lletraferits, de l’esquerra ben situada, Barral, Gil de Biedma i la resta. Embolics i tendències a l’hora d’amollar premis literaris als quals, en aquells anys, es presentava molt poca gent. Evocacions sobre persones del passat, que Ferrater encara coneixerà, Riba, Pla, Eduard Valentí, Joan Petit, José Maria Valverde… L’autor explica força bé les idees de Ferrater sobre autors clàssics, March, Shakespeare, Carner. Un tema que sembla incomodar Ferrater és el polític però les circumstàncies de l’època l’hauran d’empènyer a formar part d’aquella mena de resistència de les elits, sovint poc heroica, fins i tot.
Jordi Amat.
Jordi Amat potser té més tendència al tema literari que al biogràfic tot i que la biografia és, també, literatura. Pel que fa a aquella gent, tan admirable en molts aspectes, no et pots deixar de preguntar-te com eren tan ignorants o indiferents pel que respecta a la realitat de les classes desafavorides, dels immigrants que malvivien en barris de barraques, d’aspectes humans que no semblaven treure la son a ningú, amb poques excepcions, malgrat les inquietuds polítiques, les protestes col·lectives, potser mitificades en el record o les topades amb la censura.
La mitologia a l’entorn dels artistes i intel·lectuals autodestructius ha derivat, avui vers figures contemporànies del consum de masses, cantants de rock, actrius de cinema… El suïcidi encara ens trasbalsa. tot i que crec que finalment s’ha començat a encarar amb una mica més de coratge i comprensió. La universitat s’ha massificat i és accessible a molta més gent i els professors emblemàtics no tenen el pes d’abans, en general. Tot i que de jove ets molt influenciable davant de l’atractiu i les idees brillants del professorat intel·ligent.
Pel que fa a la poesia de Ferrater, és un bon moment per rellegir una obra relativament poc extensa, lligada a un temps determinat però que encara ens interpel·la en molts sentits. Un bon llibre, que potser cal completar amb més lectures, xerrades o, senzillament, passeigs per la xarxa, tan menystinguda i tan imprescindible. O amb testimonis directes de gent anònima, no lligada a sectors intel·lectuals però que, en algun moment, va poder conèixer Ferrater com a professor, en aquella Autònoma dels primers anys, que aviat, com sol passar, es massificaria.
