La figura de Josep Tarradellas ha passat per una etapa en la qual generava incomoditat a molta gent, per motius diversos. Sembla que aquest sigui el destí d’alguns dels nostres mites catalans moderns, als quals demanem més virtut i coherència que a personatges semblants, d’altres països europeus.
Darrerament Joan Esculies ha publicat a RBA una extensa biografia sobre el personatge, amb una vida complexa, un supervivent reeixit, dels pocs que podem trobar, del temps de la República. L’any 2017 els periodistes Enric Canals (Tiana, 1952) i Josep Maria Ràfols (Vilanova i La Geltrú, 1951) van publicar un volum més breu i molt interessant, Tarradellas, el guardià de la memòria (Pòrtic), en el qual s’incidia en la biografia del polític, sense excedir-se, situant-lo en una època llarga i complicada i aprofitant el fet de poder recuperar documents dels famosos arxius de Poblet.
Canals, que va ser director de TV3, va conèixer Tarradellas sent molt jove, l’any 1976 i, fins i tot, segons ha explicat, va dormir al llit del seu fill. Tarradellas podia tenir defectes diversos però el seu tarannà evidenciava, segons els testimonis, que et trobaves davant d’un home seductor, amb un gran sentit d’estat, cosa que afavoria el seu físic, ja que, encara que no ho vulguem admetre, la presència i l’alçada, si van acompanyades d’una personalitat atractiva, són un valor a considerar, el mateix que la bellesa femenina.
Tarradellas va dedicar la vida a un objectiu concret, el retorn de la Generalitat. Ara tot sembla evident però ningú no creia en això, ni en tants altres coses, en aquells anys del tardo franquisme. Era un home ja gran, podia haver mort abans que el dictador, la sort i l’atzar també juguen les seves cartes, en la història. Tarradellas podia haver-se dedicat a fer negocis i diners, a l’exili, tenia grapa, voluntat i coneixences. Hi ha gent que ho va fer, amb millors o pitjors resultats. Tarradellas va passar anys endeutat, fins i tot a nivell molt precari, amb amics que es planyien d’haver-li amollat diners.
Un personatge que adquireix grandesa, amb el pas del temps, és la seva dona, que fa bullir l’olla, cerca ajudes, passa molt de temps sola, amb els fills, i que també podia, en algun moment, haver optat per tocar el dos. Allò de la gran dona rere un gran home, avui, és una cosa rància, evidentment, però el cert és que Tarradellas, sense Antònia Macià, que el va sobreviure (no tenia res a veure amb el president Macià), potser no se n’hauria sortit tan bé.
Jo tinc flaca pels aspectes humans, alguns dels quals s’expliquen en aquest llibre, fragments de cartes d’amor, Tarrradellas jove convidant la noia, una adolescent, al ball del fanalet, la tendresa amb els fills, amb la filla amb síndrome de Down. En aquells anys molts homes, fins i tot intel·lectuals amb idees d’esquerra, no volien saber res dels fills discapacitats. Tarradellas jugant a escacs amb el fill, un home intel·ligent, avui resident a Suïssa, que sempre ha tingut un paper honest i discret, en la història familiar, avui, ja, un avi respectable.
Canals i Ràfols van tenir accés als famosos documents de la carpeta blava, que no es podien consultar fins quinze anys després de la mort del polític i la seva dona. No sé si se’ns explica tot però hi ha aspectes molt rellevants, en relació als anys republicans, a la repressió desfermada, a la desorganització i la mala gestió del govern, de la guerra. Avui hi ha, encara, qui vol que no es parli de tot allò, o qui pensa que els suposats incontrolats no eren catalans, o no eren catalans del tot. Sobre el tema de l’arxiu els dos autors del llibre van fer un Sense ficció, que es va estrenar a TV3, abans de la publicació del llibre, un encàrrec fet en constatar que el documental, com sol passar, quedava molt limitat en el temps.
Hi ha aspectes diversos sobre coses com ara la (mala) relació amb Pujol i, durant un llarg període de temps, amb Òmnium. O amb els comunistes. També hi ha esdeveniments que freguen Berlanga, com ara això del cor de Macià, salicant i fent malbé documents bancaris. Tarradellas fascina, avui potser més que ahir, un home ambiciós, de caràcter, flexible quan cal, que sap escoltar, tot i que depèn de a qui. Va acabar per no parlar-se amb l’avui mitificat Macià, en algun moment critica durament Companys, crec que amb raó, però, quan cal, li reconeix el que fa bé.
Tarradellas va ser un home ambiciós i amb aspiracions, des de jove. Sabia que la informació és poder, i per això tenia tanta cura en guardar-ho tot. Però aquest poder té els seus riscos i potser ara podem entendre més a fons l’encàrrec de no deixar consultar segons què ni de qualsevol manera. Hauríem de tenir maduresa històrica per entendre l’època o les difícils circumstàncies del restabliment, avui mal entès, de la Generalitat, amb el seu retorn, acompanyat d’aquella inoblidable aclamació popular.
Tarradellas tria Poblet, aspecte també controvertit, perquè vol tenir la documentació lluny de Jordi Pujol i de Montserrat. Al llibre trobem un retrat menys amable que el canònic, de l’Abat Escarré i les seves declaracions. Poblet li sembla un indret menys polititzat i l’acullen molt bé. Tarradellas s’adona que, després d’haver caigut en mans dels anarquistes s’ha passat a les dels comunistes, és valent i arrauxat en ocasions, també és molt crític amb el fet de voler allargar la guerra amb la batalla de l’Ebre, destinada a augmentar els mèrits de determinats líders.
Amb el temps i la trista experiència de la derrota Tarradellas esdevé lúcid i poc amic de fer volar coloms. Aquest és un molt bon llibre per recuperar i rellegir i per acostar-nos, si pot ser sense prejudicis, cosa gens fàcil, a un personatge i a una època que, al capdavall, ens ha fet com som, encara que no en tinguem la percepció. Una figura tan interessant és previsible que provoqui, al llarg del temps, acostaments diversos a la seva figura i a la seva tasca de govern.
