Què és la intimitat? Com s’ha de viure? Com s’ha de compartir? S’ha de compartir? Sembla que aquestes preguntes són les que es va formular Garth Greenwell quan va començar a escriure la seva segona novel·la. Pureza (Literatura Random House, amb traducció d’Inga Pellisa) és un llibre amb una trama senzilla: el protagonista vol escapar de la seva monotonia, del seu avorriment existencial i ho fa a través de diferents trobades amb altres homes. Trobades de caire sexual i, també, emocional.
El protagonista, del qual mai arribarem a saber el nom, treballa com a professor de literatura a la universitat de Sofia, Bulgària, i és víctima de la rutina i de la soledat. Després de la ruptura amb la seva primera i única parella estable decideix començar una nova etapa. Una etapa de recerca, de curació. Necessita experimentar sensacions fortes i, per això, s’endinsa en un seguit de trobades sexuals.
És així com van apareixen els personatges secundaris del relat, només identificats amb la lletra inicial del seu nom. Aquests homes són de diversa índole social i professional: escriptors, estudiants, artistes, obrers, etc. Tots ells conformen un conglomerat de carn i desig, d’emoció passatgera. Una massa de vivències abrupta i amorfa.
I en aquest sentit és on radica la importància d’aquest llibre. Greenwell aconsegueix reflectir que aquest tipus de trobades esporàdiques poden ser de caire sexual, on el sexe és sexe, sense tabús i lliure, però que, també, poden ser de caire emocional. De fet, l’estructura del llibre, que es divideix en tres parts, dues són dedicades al sexe i la central, que és la més extensa, a l’amor.
Garth Greenwell.
Pureza podria definir-se com un llibre de relats i, tot i que, argumentalment és simple, és un llibre sincer, cru, directe, despullat de vergonya i tabús. Explícit carnalment, inclús excessivament descriptiu en algun passatge. Però és, també, alliçonador i clarificador pel que fa a les emocions.
I és justament en aquest punt on l’autor sembla que vol educar al lector, vol ensenyar-li a no jutjar. I ho fa exposant la idea que cada persona és única. Cadascú té un passat, unes necessitats i uns desitjos sexuals i emocionals. I aquest llenguatge privat, individual, només ha de ser desxifrat per les persones que coincideixen íntimament.
Així, Greenwell aconsegueix descriure les trobades sexuals de forma magistral pel que fa a la interconnexió mental i emocional del protagonista. El lector llegeix de forma explícita l’acte sexual alhora que va desxifrant els pensaments emocionals. D’aquesta manera es pren consciència que el que externament es veu com a sexe per sexe, sexe sense afecte, és, en realitat, per a l’individu, molt més: individualisme, avorriment, remordiment, autoflagelació, autodescobriment, autosuperació, record, alliberació, necessitat, venjança pel passat oprimit.
El sexe és el camí per trobar l’emoció, el sentiment, la part més íntima. És una eterna duplicitat: autoreafirmació i automenyspreu, soledat i companyia, distanciament i afecte, submissió i domini, por i poder, dolor i plaer.
