L’exposició del Museu Nacional dedicada a Anníbale Carracci mostra, per primera vegada, des que es van arrencar del lloc i es van dispersar, l’any 1833, les pintures realitzades per aquest artista a la capella Herrera, a l’església de Sant Jaume dels Espanyols, a Roma. Set fragments del conjunt es van dipositar al Museu del Prado, uns altres nou formen actualment part de la col·lecció del MNAC i tres es van perdre.
Des de l’any 1992 s’han anat restaurant les pintures i actualment s’ha aconseguit que els dos museus puguin col·laborar en aquesta exposició, en la qual s’intenta recrear el conjunt i les seves característiques. L’exposició es podrà visitar fins al 9 d’octubre.
Anníbale Carracci (Bolonia, 1560-Roma, 1609) va ser un pintor i gravador italià, del barroc, pertanyia a una família de pintors. Es considera el rival de Caravaggio, i, tot i que puguin semblar molt diferents, es van influenciar mútuament en moltes ocasions. La família Carracci, Anníbale, el seu germà gran, Agustí, i un cosí, Ludovico, van obrir un taller de pintura, amb l’objectiu de renovar la pintura que entenien que havia degenerat a causa del Manierisme o a causa del naturalisme de Caravaggio.
No resulta senzill destriar les aportacions de cada membre de la família. Van tenir molts encàrrecs importants, entre els quals la decoració del Palau Farnese. Un altre pintor, Francesco Albani, va col·laborar sovint amb Carracci. Durant els segles XVII i XVIII el sostre del Palau Farnese va ser considerat una obra mestra, un model, realitzat a partir de centenars de dibuixos preparatoris. Els seus contemporanis, tot i valorar de forma diversa Carracci i Caravaggio, apreciaven l’art d’ambdós artistes, més propers del que la posteritat ha admès.
La modernitat ha estat més partidària de Caravaggio, un personatge complex i amb una mitologia de persona rebel i autodestructiva, bandejant la influència de Carracci en aquella època. Caravaggio no va treballar gairebé mai al fresc, una pintura que demana una gran habilitat, i que Carracci va utilitzar sovint. Per altra banda, la temàtica de Carracci expressa sovint una alegria de viure i una sensualitat més amable que la passió religiosa turmentada que traspua en molts casos Caravaggio. Malauradament, avui Carracci està una mica oblidat i potser no es valorin prou les seves pintures, en les rutes culturals turístiques italianes. Carracci, en el seu moment, va ser un innovador.
Carracci va utilitzar una temàtica diversa, tenim retrats, autoretrats, escenes de gènere, paisatges… Va veure’s poc reconegut i de vegades mal pagat, cosa que va afectar el seu caràcter. En els seus darrers anys sembla que va tenir alguna malaltia que va influir en la seva feina. En aquells darrers anys va rebre l’encàrrec de la capella Herrera, i va necessitar la tasca dels seus ajudants, com Francesco Albani. Va morir l’any 1609 i molts artistes diferents van lloar la seva obra, mentre que molts dels seus deixebles i ajudants van destacar durant les dècades següents.
El conjunt que es mostra en l’actual exposició del MNAC procedeix de l’encàrrec que Juan Enríquez de Herrera, un ric banquer palentí, va fer al pintor, per tal que pintés al fresc la capella familiar en la mencionada església de Sant Jaume dels Espanyols, motivat per la curació miraculosa d’un seu fill, gràcies a la intercessió de San Diego de Alcalá. Carracci va idear tot el conjunt malgrat que hagués de comptar amb l’ajuda d’Albani pels motius de salut esmentats.
En aquells encàrrecs hi col·laborava molta gent, de diferents oficis, i arribar al final demanava gran esforços, també físics, a causa de la dificultat de pintar sobre bastides. Era una feina d’equip, dirigida, això sí, per algú de categoria, en aquest cas, Carracci, que ideés el conjunt i seguís el procés. També és interessant conèixer el procés d’arrencada de la pintura al fresc, que va anar evolucionant amb el temps.
Al Prado hi ha mostres rellevants del pintor Carracci, reivindicat de forma molt interessant amb aquesta exposició, després d’un llarg procés de restauració de les pintures. Herrera va ser reticent a l’hora de pagar la feina, no era un fet tan estrany, en aquella època, sembla que pensava que Carracci no hi havia treballat tant com calia, tot i que el pintor va poder demostrar el seu guiatge i la seva intervenció. L’exposició mostra gravats diversos i un conjunt d’esbossos relatius a la preparació del conjunt decoratiu.
