Sergi Caparrós (Barcelona, 1985), és mestre d’Educació Especial i músic. La seva passió per la lectura l’ha convertit en un amant dels clàssics, dels thrillers, i de les novel·les històriques. En acabar els estudis universitaris va instal·lar-se durant un temps a Dublín, ciutat on es va començar a formar la idea de la novel·la que el juny de 2022 va veure la llum sota el segell de Rosa dels Vents, Sota la mar salada. Es tracta d’una narració que es mou entre el thriller i la novel·la històrica. La trama, situada a la Barcelona de 1929, ens capbussa de ple en el submón del tràfic d’antiguitats i, amb un ritme trepidant, anirem descobrint la veritat dels seus personatges i dels secrets que silencien.
Sota la mar salada és la seva primera novel·la publicada. Com va sorgir la idea d’aquesta història?
Dublín en fou la culpable. Havia acabat la carrera d’Educació Especial i sentia que havia de marxar, si volia créixer. Segurament era el fred del nord, el seu plugim etern i la malenconia d’estar lluny dels meus el que em convidava a quedar-me a casa, el que em feia aferrar als llibres com no ho havia fet mai. Una nit, mentre llegia davant l’estufa, amarada d’aromes de Guinness, se m’aparegué la idea primigènia del que més endavant es convertiria en Sota la mar salada.
I llavors?
Des d’aleshores, ja a Barcelona i alternant amb les classes a l’escola i la música, noves idees, alguna notícia, el fragment d’una pel·lícula o d’un relat… anaven bastint de mica en mica la trama d’aquesta novel·la. No va ser, però, fins a l’hivern de 2016 que finalment vaig seure a escriure-la. Aquell desembre se’m va tancar una porta important. Sota la mar salada és la finestra que vaig obrir. Acabava de néixer l’Andreu Molina, el protagonista d’aquesta novel·la.
I hi ha algun motiu per jugar, en el títol, amb una frase tan nostrada?
Li devem la vida a la mar. Si no fos per sopa primitiva que un dia s’hi cogué… Ai! Sota la mar salada hi ha gran part de la història d’aquest planeta, amagada i sepultada en les profunditats sota milions de metres cúbics d’aigua i que és la clau per resoldre molts misteris. En la novel·la, concretament, és un descobriment arqueològic sota les aigües de l’Empordà el que marcarà el tret de sortida de la trama. Així que puc concloure que el que hi ha sota la mar salada és la gènesi. També de la novel·la.
L’obra se situa a la ciutat de Barcelona durant l’estiu de 1929, un any que els barcelonins coneixen per un esdeveniment històric com és l’Exposició Internacional. Amb tot, i malgrat la connexió mental automàtica, la trama s’allunya d’aquesta celebració.
Penso que la vida de les persones sovint transcorre en paral·lel malgrat les efemèrides i esdeveniments transcendentals que marquen les èpoques. Aquell estiu del 1929, la de l’Andreu i la seva família va fer un tomb terrible i violent contrastant amb el gir extraordinari de la ciutat. Ambdós coincideixen i es miren de reüll amb anhel. Això sí, sense interactuar.
He dit que la novel·la se situa a Barcelona, però sobretot l’acció transcorre al barri de Sants, i en ocasions es mou per Gràcia, el Poble-sec, i altres zones de la ciutat.
El 1929 la ciutat estava eufòrica. Bullia. Creixia. La indústria anava com la seda. El pla Cerdà s’anava implementant, l’Eixample anava agafant forma, les noves edificacions portaven nous habitants i canviaven la fesomia de la ciutat, que sortia de la seva centenària ubicació arran de mar per apuntar amunt, cap a Collserola, engolint pobles, masies, i terres de cultiu… I aquí m’aturo.
Continuï, si us plau.
Penso que són en aquests pobles annexionats feia escassos trenta anys on trobem el caràcter i el color d’aquest mosaic bigarrat que era la Barcelona prerepublicana; una ciutat de contrastos. Amb dues pedalades passaves de la sordidesa del Barri Xino a l’extrema riquesa dels voltants del passeig de Gràcia, i amb dues més estaves passejant per barris populars i industrials.
Entenc.
Jo soc fill d’un d’ells. Vaig néixer a Sants; hi he anat a escola, a l’institut, hi viu la meva família, jo mateix, he sigut escolta d’un dels seus agrupaments, hi vaig fundar una banda de música amb els amics, el meu gimnàs és el Mediterrani, soc mestre d’una escola del barri, soc usuari-tallerista del centre cívic de Cotxeres, sé que el bon pollastre se li compra a la Clara del Mercat de Sants, i les verdures a en Joan, al carrer de Sants li’n dic la carretera, i perquè em desplaço en bicicleta sé que vinguis d’on vinguis fa pujada. Potser per tot això no puc sortir de casa i fer dues passes que ja estic saludant a algú. O quan em pregunten d’on soc no em neix dir de Barcelona. Potser per tot això Sota la mar salada només podia tenir les arrels a Sants.
Està clar que és un motiu de pes. Aquest llibre, Sota la mar salada, té gairebé 400 pàgines i està estructurat en base a 65 capítols. Per tant, es tracta de capítols molt breus. Tret d’en un parell de salts temporals, la narració recau en un narrador en primera persona: l’Andreu. I en alguns dels capítols, com a subtítol, trobem la referència del lloc on es desenvolupa l’acció i el dia en què té lloc. Què el va dur a utilitzar aquestes tècniques narratives?
Ras i curt, he escrit la novel·la que m’agradaria llegir. Sempre m’han atret les narracions en primera persona on la trama transcorre en el present: la complicitat que es crea amb el protagonista al viure la trama a través dels ulls i la seva pell; d’acord amb el seu caràcter, la seva edat, l’estrat social, la seva formació, la sensibilitat particular que té per captar l’entorn… Sense pretensions de fer-nos de guia turístic, ni d’ambaixador de la ciutat de torn ni del seu temps. En definitiva anar descobrint el decorat i els misteris a través del seu viure quotidià i natural, i en la interacció amb els altres personatges. I pel que fa a les referències de dia i localització dels capítols, vaig considerar que reforçaven la comprensió del relat.
De fet, acabo de comentar que la novel·la consta de 65 capítols ambientats a l’any 1929, però també té un pròleg, una breu narració situada a Port de la Selva l’any 1914. En aquestes primeres pàgines ja ens posa damunt la taula un objecte –una moneda antiga– i una nota anònima. ¿És la seva proposta per mostrar al lector que es troba davant d’una història d’intriga, d’un thriller que els personatges viuran amb intensitat?
El pròleg és una declaració d’intencions, sí. Així mateix, més enllà del seu dinamisme i de la tensió ansiosa que genera, Sota la mar salada és una novel·la amb grans girs argumentals on les lectores i lectors acabaran descobrint que ni tots els accidents són fortuïts ni tots els personatges són el que semblen.
A Sota la mar salada veiem com l’Andreu, un jove barceloní que treballa amb el seu pare, Ramon, a la fusteria familiar, es veurà immers en una aventura trepidant arran de l’incendi d’aquesta fusteria. Una aventura que el durà a investigar alguns fets del passat i, tot plegat, el durà cap a un submón de tràfic d’antiguitats que, en aquest cas, troba la seva arrel en una descoberta arqueològica de gran valor.
La trama és una espècie de cercle temporal que gira dues vegades a la recerca de tancament. Neix amb una descoberta arqueològica sota les aigües empordaneses anys abans del present de la novel·la. Una troballa que acaba resultant tremendament turmentosa per als artífexs i que no es resol. I aquells fets enllacen directament amb el present dels personatges, on l’Andreu i el seu pare, descobrint la traïció que pateix algú de la seva família, intentaran concloure el cercle. Es tractarà d’una immersió dràstica cap a les profunditats del submón del tràfic d’antiguitats, en la qual, com més baixin, més tèrbols seran els seus descobriments i més hostil serà el medi on els tocarà bregar. Aquesta és sens dubte la veritable columna vertebral de la novel·la.
Es tracta, doncs, d’una història tèrbola on els temes que afloren, al llarg de la novel·la, són les grans matèries literàries universals: l’amor, la família, la traïció, l’amistat, la venjança…
Un dia vaig llegir que totes les històries o novel·les que podem trobar a qualsevol llibreria tracten com a mínim, d’un d’aquests quatre arquetipus: l’amor entre dues persones, l’amor entre tres persones, la lluita pel poder o l’aventura. I en Sota la mar salada hi apareixen tots quatre i de manera fonamental. Amb això vull dir que aquesta novel·la parla de les passions humanes; de les més humanes i civilitzades a les més salvatges i despietades.
A banda de l’Andreu i el Ramon, hi ha altres personatges que se sumen al desenvolupament d’aquesta història: Lluís Dalmau, Júlia, Maria, Sebastià… Són personatges amb qui el lector acaba establint algun tipus d’empatia o, pel contrari, d’aversió. Com els ha treballat?
Com passa amb la majoria de novel·les del gènere, d’una banda, els protagonistes són personatges amb qui resulta impossible no empatitzar, i per l’altra els dolents ho són molt: són cruels, astuts, sense remordiments, suspicaços… i penso que arriben a generar en el lector l’antipatia que mereixen. No els definiré per no influir en la lectura, però el que puc dir és que he intentat dibuixar un conjunt de personatges d’una gran intensitat, amb entitat pròpia, personatges capaços de despertar un ampli ventall d’emocions i on molts secundaris tenen un fort protagonisme. Estic segur que les lectores i els lectors n’estimaran més d’un, d’altres els odiaran, alguns penso que els faran riure i d’altres és possible que els arrenquin alguna llàgrima.
Tot un cúmul d’emocions. Hi ha un altre aspecte que voldria ressaltar i és la seva voluntat per dotar la narració d’un ritme àgil, vibrant, intens, que no et permet aturar-te, que se t’endú. Aspectes que podem relacionar perfectament amb el subgènere narratiu del thriller. Però també cal destacar el rerefons històric, la descripció fidel dels espais i els ambients. Sota la mar salada, ¿es mou entre la novel·la d’aventures o misteri, i la novel·la històrica?
Per l’ambigüitat moral dels seus personatges penso que Sota la mar salada, sent clarament un thriller, destil·la, també, novel·la negra. Com a tal, penso que la línia entre el bé i el mal queda sovint difuminada, i això la converteix en una obra que permet canalitzar i deixar volar la nostra part més fosca i perversa a través d’alguns dels seus actors i actrius. També, per l’època en què se situa té pinzellades de novel·la històrica, és clar.
El desenllaç de la novel·la té un petit matís que ens fa entreveure que, malgrat haver tancat la història, aquesta encara podria continuar. Tindrem una segona part?
Des del començament vaig concebre la novel·la en dues parts, així que la resposta és un sí rotund. Ja hi estic treballant. Hi ha molta vida de l’Hugo Molina per descobrir; i ferits d’orgull, en Martino i en Lluís donaran guerra, no en tingueu cap dubte. Pobre Andreu! La que li espera.
