L’any 1995 Manoel de Oliveira ja tenia vuitanta-set anys, encara n’hi quedaven gairebé vint en actiu i amb totes les seves facultats, una xamba envejable. Són molts anys de cinema, un cinema que no sempre hem pogut veure amb facilitat. Oliveira es va estrenar fent documentals encara en l’època del cinema mut, va fer d’actor i, més endavant, de director, tot i que sovint intervenia, ni que fos de forma fugaç, en les seves pel·lícules. Se’l considera un precursor del neorealisme. Va deixar el cinema durant uns anys i va retornar amb força per desenvolupar un cinema inclassificable, molt personal.
Recordo quan es va estrenar El convent, justament el 1995, i que aleshores no la vaig poder veure. L’atracció de dos pesos pesants del cinema, Jhon Malkovich i Catherine Deneuve, no va evitar una certa tebior en l’acollida, potser perquè es van posar moltes expectatives en aquesta pel·lícula. Oliveira era ja un artista reconegut a nivell mundial, però no tant a casa nostra, més enllà dels cinèfils incombustibles, el mateix que el món cultural portuguès, en general.
Oliveira va anar conformant un estil propi, va reduir la importància del muntatge, va començar a recórrer als plans llargs, als silencis, als diàlegs una mica críptics, i a elements que es poden copsar en moltes de les seves pel·lícules, tot i que una trajectòria tan llarga permet moltes lectures i interpretacions. Amb la dictadura de Salazar va tenir problemes, va ser detingut en algun moment i va perdre qualsevol ajuda econòmica. En els anys setanta retorna amb força i s’inicia el seu reconeixement internacional i, és clar, en el seu país, en el qual va fer trenta pel·lícules fins a la seva mort, en algunes de les quals va comptar amb actors de fama internacional.
Sovint recorre, de forma una mica lliure, a textos d’autors portuguesos (Castelo Branco, Bessa-Luis) i fins i tot farà una versió de Le soulier de satin, de Claudel. El seu cinema, fins i tot la literatura portuguesa, ens han arribat de forma escapçats, incomplets i desordenats. L’any 2012 va tenir alguns problemes de salut però encara va estrenar film a Venècia, Gebo i l’ombra, una adaptació d’una obra de Raul Brandâo amb relació amb el Godot de Beckett.
Oliveira sempre va entendre que el cinema era la gran manifestació cultural moderna, imprescindible, i no un espectacle de poca volada. La Filmoteca està dedicant un extens cicle a Oliveira, completat amb exposició de fotografies del director. Entrar a fons en l’obra i valor del cineasta seria com voler agafar aigua amb un cistell. Ahir vaig poder veure O convento, una pel·lícula estranya, amb un repartiment de categoria, Deneuve i Malkovich, i els portuguesos Luis Miguel Cintra i Leonor Silveira, habituals en el cinema del director. No va tenir un gran èxit, cosa que, en aquell moment, al director ja li era igual i es pot dir que feia el cine que li semblava i li venia de gust.
Es considera que la pel·lícula té referències a Bergman, Dreyer o Buñuel, cosa relativa però, en tot cas, el director coneixia bé l’obra de tots ells. Emmarcada en una planificació estàtica, amb una estructura amb pinzellades de tragèdia grega, i referències a mites clàssics, com ara Faust, a més dels homèrics, explica l’arribada d’un matrimoni estranger a un convent, a la recerca, per part del marit, de pistes que indiquin el possible origen jueu i espanyol de Shakespeare, que podria ser, en el seu origen, un nom com ara Jacques Peris.
Amb pocs elements paisatgístics, limitats exteriors i interiors, silencis, diàlegs críptics i pretensiosos, una banda sonora inquietant i uns personatges que poden semblar incomprensibles, O convento poseeix una estranya força hipnòtica i la grapa de no durar més del compte. Malauradament, la còpia de la Filmoteca no era gaire bona. Oliveira és avui ja tot un clàssic que cal conèixer i, almenys, sembla que el desconeixement crònic de la cultura del país veí, a casa nostra, de la qual Oliveira n’és un dels representants moderns més destacats, va abaltint-se amb el pas del temps.
