El Liceu ha presentat la producció provinent de la Bayerische Staatsoper d’Il Trittico de Puccini amb un repartiment estel·lar: Lise Davidsen, Ambrogio Maestri, Ermonela Jaho, Daniela Barcellona, Ivan Ayón-Rivas… i dirigits per una fabulosa Susanna Mälkki, qui debuta al teatre i qui otorga a la música de Puccini el rol protagonista dins de l’univers multifacètic de la proposta. Aquest Trittico es gaudeix, doncs, principalment amb les orelles, i és a través d’aquest òrgan on s’ha d’avaluar el treball artístic de tants grans talents. A l’escenografia de Bernhard Hammer li podem agrair que contribueix a projectar les veus cap enfora i permeti que les més modestes omplin un espai que, d’altra manera, no podrien conquerir.
Així, tanquem els ulls per entrar a la primera òpera, un Il Tabarro fosc, violent i farcit de frustracions. L’agressió, l’insult, la mentida i l’alcohol retraten una època i un context sense esperança on el poder, la pobresa i l’angoixa ofeguen (literalment) qualsevol somni i possibilitat d’escapatòria. En el rol de Giorgetta hi vam trobar una Lise Davidsen pletòrica, que ha treballat el cant italià i el fraseig de les grans dives. La seva veu potser no té el timbre que més escau al rol (al capdavall, Puccini requereix un so més constant) però amb els nombrosos encerts d’aquest (recordem) debut en el paper, possiblement acabi desenvolupant una Giorgetta de referència.
Avui dia el seu sobreagut fort, afilat i squillante superant l’orquestració de Puccini sembla un miracle. Al seu costat Ambrogio Maestri va fer un Michele ple d’italianitat, de domini de l’estil, de sonoritats rotundes i esfereïdores. Atorgà de gran presència el personatge: callat, silenciós i distant, fins que es revela com a un assassí amargat i frustrat per la mort del seu fill i la pèrdua de l’amor de Giorgetta. El duet Davidsen-Maestri, de volum més que generós i so ric, va resultar un dels highlights de la vetllada. El Luigi de Brandon Jovanovich va ser digne, mancat de so italià i coneixement idiomàtic, però de volum suficient. Al duet amb Davidsen sempre va anar un parell d’esglaons per sota, però això va contribuir a realçar el talent de la cantant noruega i qui, possiblement, acabi esdevenint la propera soprano reina del Liceu.
La segona òpera de la vetllada, Suor Angelica, ens porta també a un món de pèrdua, poder, repressió i sacrifici, però on s’intueix una possible salvació. Amb una de les escenes finals més impactants del segle XX i que ha sigut cavall de batalla de grans dives de l’òpera, juntament amb un conjunt de melodies purament puccinianes i d’enorme càrrega dramàtica, Suor Angelica és una experiència 100% operística que la posada en escena de Lotte de Beer va desmerèixer. Però recordem que el talent arriba per les orelles, i en aquest cas Ermonela Jaho va donar-ho tot en el rol titular. Amb un mig-centre irregular, va destacar sobretot en els pianissimi (recordem l’inici de Senza mamma colpidor i dolç), en presència escènica i en uns minuts finals on vam poder gaudir d’una línia vocal coherent, d’aguts afinats, timbrats i plens de tragèdia.
Al seu costat una fabulosa Daniela Barcellona va realitzar una classe magistral d’italianitat, exhibint cant legato de manual i un domini de la sonoritat pucciniana sorprenent, malgrat que fossin presents alguns elements de cansament (l’última vegada que havia cantat la mezzosoprano al Liceu va ser al rol titular de La Favorite, de resultat força desigual). L’escena entre Barcellona i Jaho va ser, també, un dels highlights de la vetllada. Destaco també la veu sana i bella de Berna Perles així com l’entrega de Mercedes Gancedo i Mireia Pintó.
Finalment, Gianni Schicchi és la comèdia de Puccini d’inspiració verdiana (és un exercici habitual comparar ambdues obres). El baix repeteix aquí en el rol titular, fent una classe magistral també d’estil, entrega i presència, passant de greus rotunds a falsets hilarants. De nou, apareix Daniela Barcellona, en un rol més breu, però on va tornar a mostrar italianitat a grapat. Fantàstic veure també Ivan Ayón-Rivas com a Rinuccio, on va tornar a demostrar que el cant plácidominguista no ha mort. De la mateixa manera, va ser agradable retrobar coneguts com Stefano Palatchi o Marc Sala. La Lauretta de Ruth Iniesta potser va ser presa dels nervis i el seu Babbino Caro va començar dubitatiu. Molt millor va estar, però, en el duet amb Ayón-Rivas.
Cal mencionar de nou l’enorme tasca de Susanna Mälkki, qui va mantenir viu el cor de l’espectacle al llarg de les seves gairebé tres hores de duració, mostrant una gran solidesa conceptual i respectant en tot moment la veritat interpretativa pucciniana. L’òpera, quan entra per les orelles, no cal que sigui més. Ni girs innecessaris, cossos penjants, creus fora de lloc o fum sense cap altra funció narrativa que la de dir-ho tot i no dir res. Obrin les orelles bé i sentiran el que val la pena d’aquesta producció, i, si cal, tanquin els ulls. La música ho agrairà.
