Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Xosé Neira Vilas (Vila de Cruces, Pontevedra, 1928-2015) ha estat un dels grans escriptors en llengua gallega del segle XX i començaments del XXI. Va formar part de la diàspora gallega, l’emigració massiva que va abandonar les terres gallegues al llarg de les tres darreres dècades del segle XIX i la primera meitat del segle XX a la recerca de millors condicions econòmiques i socials a Sudamèrica. La vida de Neira Vilas, i en conseqüència la seva literatura, van quedar fortament marcades per l’emigració a l’Argentina i a Cuba. Neira Vilas va ser membre de la Real Academia Galega i també doctor Honoris Causa tant per la Universidade da Coruña com també per la Universidad de la Habana. Ha rebut nombrosos premis, incloses la Medalla Castelao el 1988 i la Medalla de Ouro de Galicia el 2015.
D’aquestes experiències sorgeix l’obra literària de Neira Vilas, que abraça múltiples gèneres literaris: des de la literatura infantil i juvenil, els contes, l’autobiografia o la novel·la. La seva gran obra és Memorias dun neno labrego (Editorial Galaxia, 1961; traduïda al català com a Memòries d’un nen de pagès el 1985 per Marc Ferrer i Cuixart a Edicions Juan Granica). És l’obra més reeditada i traduïda de la literatura gallega i tracta els records d’infància d’un nen pobre de la pagesia gallega.
A finals de l’any 2021, l’Editorial Galaxia, un dels segells hegemònics a Galícia, va decidir reeditar tres novel·les de Neira Vilas per tal que poguessin formar part de la Biblioteca Neira Vilas: Camiño bretemoso (1967), Remuíño de sombras (1973) i De cando o Suso foi carteiro (1988), que s’incorpora a la col·lecció infantil i juvenil Árbore acompanyada d’il·lustracions de Kristina Sabaite (Kaunas, Lituània, 1979). Més enllà de la gran obra Memorias dun neno labrego, les novel·les Camiño bretemoso i Remuíño de sombras ofereixen unes perspectives interessantíssimes en una prosa viva, àgil i riquíssima que ens endinsa en reflexions profundes sobre la diàspora gallega i tot el que l’envolta. Una gran descoberta que cal llegir!
Camiño bretemoso tracta, com és habitual en l’obra de Neira Vilas, el tema de l’emigració. Al llarg de les pàgines de la novel·la, un vell emigrant gallec explica les seves vivències a un interlocutor absent, del que en coneixerem alguna dada gràcies a les apel·lacions que hi fa el narrador. Aquest fals diàleg ajuda a donar vivacitat a través de l’oralitat del protagonista, amb un estil àgil que resulta molt realista. S’entrebarreja amb un punt d’humor irònic tant en els fets com en la manera com es narren.
El protagonista va néixer a Galícia i va emigrar a l’Argentina de jove. En capítols breus que representen una trobada diària amb qui l’escolta, explica com va arribar a Buenos Aires, la pensió on va viure amb altres gallecs com si fos una gran família i la seva empresa cap a la Patagònia argentina i la Pampa. La novel·la ofereix una visió en primera persona del fet migratori a través d’aquest home, ja envellit, que veu passar la seva vida per davant.
Remuíño de sombras se centra en la comunitat gallega de la ciutat de Buenos Aires. A diferència de Camiño bretemoso, es tracta l’emigració des del seu caràcter col·lectiu i fratern, des de la suma de vivències i recorreguts vitals que han portat els diferents personatges a l’altra banda de l’Atlàntic. S’escriu de forma coral, des de les veus de diferents personatges que expliquen la seva història. La novel·la es construeix des de multitud de personatges però també de formes: s’hi barreja el gènere epistolar, amb les cartes que els emigrants enviaven cap a la Galícia natal, els diàlegs, la narració i les reflexions.
Els personatges que hi apareixen són molt variats. Hi ha en Ramón Laboreiro, que ha triomfat a les Amèriques, tot i que encara no pot accedir a l’alta societat argentina per la seva condició de nou ric; l’oncle que comercialitza vi barrejat amb aigua amb els seus nebots; la Dorinda, que no acaba de trobar el seu lloc… Homes, dones, joves, vells, primera i segona generació, benvinguts i bentornats. Personatges que participen en les més de cinquanta associacions gallegues que hi havia a Buenos Aires als anys setanta.
A Argentina semblen valorar molt més que a Galícia la llengua i cultura gallegues com a tresor que s’enduen de la seva terra, d’on ja no els queda res més que la parla. Tots plegats tracten la relació amb la comunitat d’origen, l’adaptació i les promeses d’èxit frustrades, la descoberta de la vida urbana, el manteniment de la llengua gallega com a llengua d’herència o el rebuig de la següent generació cap als seus pares, emigrants pagesos sense estudis. Remuíño de sombras ofereix una perspectiva molt completa del fenomen migratori de la diàspora gallega a l’Amèrica llatina en un estil molt treballat
