Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Mora, la protagonista de Músika (Tusquets), sent a les seves carns la mort en estranyes circumstàncies del seu amo, Eurípides. La nit en què ell mor, Mora escolta els udols ferotges del gos i el soroll de les cornelles. En certa manera, diu, els ocells auguren el destí. Aquella nit, Eurípides havia estat a la festa d’Arquelau, rei de Macedònia, bevent. La seva mort aixeca les sospites de Mora, que s’introdueix en una investigació que amenaça d’acabar també amb ella.
Aquesta novel·la de Javier Azpeitia (Madrid, 1962) narra en tres parts l’activitat d’Atenes a finals del segle V aC. i els darrers anys de vida d’Eurípides des del punt de vista de Mora, una sacerdotessa escapada de Tartessos a qui van fer esclava. Al primer capítol s’explica la mort de l’escriptor i la recerca de Mora, i a la resta retrocedeix i avança en el temps i l’espai (de Pela a Atenes o Tartessos) a la recerca de la història d’Eurípides i explicacions a la seva mort.
D’una banda, la història tracta el misteri de la mort d’un dramaturg revolucionari, i això s’alterna amb la narració d’intrigues i enveges de Macedònia, així com el relat de supervivència de Mora al llarg de la Mediterrània. Ella és una dona fosca, irreverent que no s’emmotlla als convencionalismes i que critica la manera grega de veure la vida, l’amor i les dones. Per això li agrada l’obra Medea del seu amo. Mora aprèn que per sobreviure s’ha d’adaptar a l’ambient o bé ficar-se a un amagatall. És important passar desapercebuda, i la discreció no sols s’aconsegueix amb el silenci, sinó també amb la serenitat mental.
Javier Azpeitia.
Al principi, Mora no accepta el seu estat d’esclavitud i s’escapa en la primera oportunitat que té, però s’adona que Eurípides és un amo bo i just i que fora corre perill, així que es queda al seu costat. Per això, després de la mort d’aquest, es decideix a arriscar la seva vida emprenent la recerca de les causes i els sospitosos, entre els quals hi ha figures de la Grècia clàssica com Sòfocles, Aristòfanes o Arquelau.
Es diu que Eurípides es burlava a les seves obres de tot: des d’Atenes i els déus fins al públic, també de si mateix, fins i tot de la vida en general. Per això el teatre, com la poesia, la literatura o l’art, poden abraçar la burla, però de vegades pateixen la censura. Alguns personatges d’aquesta novel·la critiquen Eurípides perquè dona veu a les minories a les seves obres i s’oblida de la gent de bé. Azpeitia retrata alguns dramaturgs de l’època amb un caràcter superb mentre que Eurípides apareix reflectit com algú humil, terrenal i empàtic.
A la cita inicial, Estrabó parla de la músika, amb k; aquesta donava plaer i bellesa i apropava a la divinitat. Així mateix, els músiks eren aquells que coneixien les arts de la musa, per això la paraula músika. Es tracta d’una oda a la tradició de contar històries i al boca a orella, així com a l’escriptura de poemes. També un cant a la passió pels llibres i al diàleg i al debat de les idees davant de l’estatisme, l’apatia i la resignació.
Músika és com una telenovel·la portada a l’Antiga Grècia pels gestos quotidians tant d’humor com d’erotisme i enveja o tensió. En aquesta novel·la es plantegen dilemes com l’existència dels déus. En aquella època, debats com aquest, que animaven a obrir la ment, aixecaven butllofes. També temes com l’avarícia, l’esperança, els interessos, les passions baixes, la persecució, la competència en les arts i la supervivència a través de l’adaptació, la improvisació i les habilitats. Azpeitia empra un estil de narració molt proper als mites antics, per la qual cosa gairebé es pot confondre amb una història contada pels mateixos grecs. A més, a les solapes hi ha mapes amb llegendes que faciliten que el lector se situï en la història.
