Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Jordi Amat (Barcelona, 1978) és filòleg i escriptor. Ha publicat les biografies Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (Premi Gaziel de Biografies i Memòries) i Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Premi Octavi Pellissa); els assaigs Las voces del diálogo, El llarg procés, La primavera de Múnich i La confabulació dels irresponsables. És autor també d’El fill del xofer, on analitza els darrers cinquanta anys de la història política catalana. Recentment ha publicat Vèncer la por (Edicions 62/Tusquets), biografia del poeta Gabriel Ferrater.
Què el va impulsar a escriure un llibre sobre la figura i obra del poeta Gabriel Ferrater, un dels grans intel·lectuals catalans de la segona meitat del segle XX?
A finals de la dècada dels noranta del segle passat vaig començar a investigar per escriure la meva primera biografia. Entre els papers personals del protagonista va aparèixer el nom de Juan Ferraté, el germà de Gabriel. El vaig trucar, el vaig entrevistar i vaig mantenir una certa relació d’amistat i fascinació intel·lectual per ell. Vaig quedar atrapat als misteris d’aquella família. Després vaig estar estudiant durant anys la reconstrucció de la cultura a la Catalunya de postguerra. I el 2018 Jordi Cornudella i Edicions 62 em van proposar escriure la biografia. Impossible dir que no.
A la «Nota de l’autorv reconeixeu el vostre deute amb els llibres de Ramon Gomis i Eduard Bonet, o amb l’Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Què aporta el nou llibre al coneixement de Ferrater?
Aporta, d’entrada, documentació. Alguna de poc coneguda i molta d’ella inèdita. Correspondència no publicada amb la seva mare, algunes cartes creuades amb Helena Valentí i tota la intercanviada entre ell i Jill Jarell, la seva única dona. Moltíssimes més cartes inèdites amb escriptors i editorials. I informació biogràfica que va des dels dissenys de maquinària que va fer la família (i la va arruïnar) fins al llistat de compres de llibres d’informació que va fer durant la segona meitat dels seixanta (i el va arruïnar). O dades que estaven enterrades a la premsa i que les hemeroteques digitals permeten rescatar: entrevistes, cròniques o articles. Creuant informació crec haver pogut aclarir l’episodi de la seva detenció o de la relació amb Helena Valentí o quins van ser els seus tractes amb Gombrowicz.
No és poca cosa!
I també dono notícia de la segona novel·la -en aquest cas inacabada- que va escriure amb el seu amic pintor José María de Martín. Aquesta informació nova, juntament amb la ja coneguda, és al servei de l’intent de construir la identitat narrativa del poeta Ferrater. Dit amb altres paraules, construir una il·lusió biogràfica per imaginar qui va ser aquell home. Per això m’interessa tant explicar com es va formar la burgesia de Reus, per exemple, o explorar les implicacions ètiques de la seva poesia confrontada amb la moral de l’època i, especialment, fixar-ne la interpretació de la literatura que va estudiar abans d’escriure poesia: Ausiàs March, Shakespeare i Carner.
Interessant…
En treballar amb documents inèdits o desconeguts sobre aquests tres autors, que va llegir a fons a mitjans de la dècada dels cinquanta, crec que s’aclareix per què va aparèixer aquesta veu tan connectada amb la lírica anglesa i tan arrelada amb la poesia catalana i que va canviar la dicció de la poesia catalana i va proposar una moral, diguem-ne, contemporània per fonamentar una cultura que així va poder ser del seu temps. I m’agradaria pensar que la meva pràctica del gènere -aquesta és la setena biografia que escric- m’ha donat un ofici que permet aportar coneixement biogràfic (l’expressió d’Anna Caballé) a través de Ferrater. Però això ho hauria de decidir el lector de bona fe.
Gabriel Ferrater.
Vèncer la por va sortir de manera simultània en castellà i català. Creu que la biografia té un interès addicional per al lector en castellà, potser més desconeixedor de l’obra de Gabriel Ferrater?
No és fàcil que una biografia trobi lectors si el biografiat no forma part del sistema de referències d’una cultura. ¿Forma part Gabriel Ferrater del sistema de referències de la cultura espanyola? Diria que per a molt poca gent. I crec que és una llàstima perquè l’obra de Ferrater és immensa –la poesia, la crítica–, però a més la seva personalitat és fascinant. És ell com a personatge, com a gran intel·lectual i alhora com a ésser radicalment fràgil, que m’agradaria aconseguir interessar lectors que mai no n’havien sentit a parlar.
El seu assaig comença amb aquestes paraules: «El dia que Carles Riba va morir, Gabriel Ferrater tenia trenta-set anys i gairebé dos mesos.» Com va influir el gran poeta barceloní a la poètica de Ferrater?
No tinc el coneixement per dir-te si va influir en la seva poètica. Hi ha paral·lels entre poesies de l’un i de l’altre estudiats. Penso en articles de Jordi Malé, la persona que millor podria respondre la teva pregunta. Però hi ha una altra dimensió que sí que m’interessa més. No només la de Ferrater com a lector de Riba, com un dels seus millors lectors i que coneixem gràcies al Curs de literatura catalana contemporània. El que m’impressiona és l’exemple d’exigència que, a partir del 1955, més o menys, Ferrater va aprendre de Riba: la radicalitat de la literatura com a experiència vital, la consciència que les veritats de la vida es poden buscar a través de la forma literària. No hi ha millor concreció que una lectura que van compartir els últims anys de la vida de Riba: Kavafis.
Jaime Salinas recorda a «Evocació de Gabriel Ferrater», recollit al llibre editat per Dolors Oller i Jaume Subirana en memòria del poeta de Reus, que «el reduït nombre d’escriptors catalans que havien seguit fidels a la seva llengua formaven un món a part i tenien pocs desitjos de relacionar-se amb els castellans escrivint.» Quina idea tenia Ferrater del catalanisme? Heu tractat aquest tema en un dels seus anteriors treballs: El llarg procés.
El nucli de la literatura de Ferrater n’és la poesia i Ferrater va ser un poeta que va decidir escriure en català en ple franquisme. Va ser una decisió política? No podia deixar de ser-ho, però fonamentalment era una decisió coherent amb la tradició literària que sentia com a pròpia. Que aquesta pertinència el portés a un compromís amb el catalanisme em sembla més dubtós. El principal compromís de Ferrater era amb la lucidesa i la llibertat individual. Per això no em sento còmode caracteritzant-ho com un intel·lectual. En el seu temps molts van assumir aquest paper i van arriscar en comprometre’s com a intel·lectuals del catalanisme. No és el seu cas. O ho va ser tangencialment, en participar en plataformes de l’antifranquisme al final dels seus dies, com el Festival del Price, el tancament de Montserrat o la Universitat Catalana d’Estiu.
Entenc.
En qualsevol cas, la seva idea del catalanisme, quan la va exposar, i ho va fer en aquests cursos que abans comentava, va ser molt crítica. Però era una crítica que cal explicar: era crític amb el catalanisme històric de dretes perquè considerava que havia estat una màquina de tortura per als escriptors, una palanca de polítics per llimar la llibertat i lucidesa dels intel·lectuals. Ho va exemplificar amb Verdaguer, Maragall, Carner i Riba. I ho va fer en un moment en què el catalanisme de postguerra elaborava una crítica molt forta a aquell catalanisme.
En una entrevista recollida al llibre Opinions a la carta, Joan Ferraté es mostra molt crític amb alguns articles que parlen del seu germà: «Les animalades que he vist escrites sobre en Gabriel, com que jo els contrasto amb el que sé (…).» I qualifica de «repugnant» un article de Benet i Jornet. La figura de Gabriel Ferrater ha estat tractada injustament per alguns crítics?
Ja en vida Ferrater era un personatge, diguem-ne, llegendari, mitificat, perquè era un seductor i, alhora, perquè era un alcohòlic. Era inevitable que, amb els anys, les anècdotes sobre aquest mite es multipliquessin. Anècdotes certes, exagerades o falses. Però aquesta no és la crítica sobre Ferrater. La crítica és una altra cosa. Des dels textos pioners d’Arthur Terry o Segimon Serrallonga fins a les anàlisis de Dolors Oller, Salvador Oliva o Cornudella passant per monografies acadèmiques com les de Laureano Bonet, Núria Perpinyà, Jordi Julià o Carlota Casas (i en podria citar molts més noms), la realitat és que Ferrater ha estat un dels autors de la literatura catalana del segle XX millor estudiat.
Jordi Amat.
De Vèncer la por es desprèn que Gabriel Ferrater va estar envoltat de persones que van intentar ajudar-lo, si no econòmicament, sí oferint-li feines que poguessin donar estabilitat a la seva vida. No obstant això, sempre va semblar viure de forma una mica inestable. Quin era el veritable interès de Ferrater, pel qual hauria pogut trobar una estabilitat laboral?
El títol del llibre que aplega la seva poesia estableix els interessos vitals de Ferrater: les dones, els dies. Les dones són el desig com la possibilitat d’una vida en plenitud constant. Els dies? Els dies són la realitat i, per tant, ho són tot, és a dir, Ferrater era un home que se sabia que va viure estimant i apassionat pel fet de saber. Podia saber més que ningú -sobre literatura, en part sobre lingüística o matemàtiques-, però aquest saber extraordinari no va trobar la manera de professionalitzar-lo o fer-lo compatible amb el tipus de vida que volia viure. S’assemblava a la vida d’un adolescent etern, és a dir, d’un adult irresponsable.
En aquest sentit Joan Ferraté, en recordar la seva adolescència i la del seu germà, assenyalava que «a les nostres relacions fora de casa tampoc no hi va haver mai vigilància. La llibertat vol dir també que no teníem guia, ni consell ni ajut.» Creu que la vida que va portar Gabriel Ferrater, tan poc convencional, podia haver-se vist influïda per aquest fet?
Quan la biografia adquireix valor literari, ara fa un segle, una de les claus del canvi és la consideració de la infància i joventut dels biografiats com una etapa que ens determina. Els germans Ferrater van créixer en un ambient liberal, sense disciplina, però amb molta cultura. Van créixer en una llar burgesa d’una ciutat burgesa de mida mitjana, però que ja havia entrat en una certa decadència. I aquesta suma de factors crec que sí que expliquen o ajuden a explicar la llibertat radical, tan extrema que va integrar l’autodestrucció per poder viure-la. O per poder suportar-la.
A les deliberacions del Prix Formentor, on defensava Witold Gombrowicz, o a les seves converses sobre literatura, es mostrava molt brillant. No obstant això, no hi ha entrevistes, ni documents sonors, o audiovisuals que permetin recordar-lo. Només conec la seva aclamada intervenció al Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que es va celebrar el 25 d’abril de 1970. Ha pogut consultar altres materials d’aquest tipus?
Et refereixes a materials audiovisuals? És força sorprenent que se n’hagi conservat documentació. No visual, però sí sonora. Una lectura del Poema inacabat, una breu conferència a la ràdio francesa, una altra sobre Pompeu Fabra, algunes sobre literatura i especialment el diamant en brut que són algunes de les lliçons del curs de literatura catalana. Aquest patrimoni sonor es pot escoltar ara mateix a través de la Càtedra Màrius Torres.
Mario Vargas Llosa, que el va conèixer a mitjans dels anys seixanta, el recorda com «un cosmopolita, per a mi molt representatiu de la millor tradició catalana, de les seves grans cosmopolites, una mica embogits en les seves visions, en els seus entusiasmes, en les seves passions i en la seva creativitat. I la poesia de Gabriel és això també, és una poesia molt poc condicionada per allò local, per la província. (…) Era una persona tremendament vulnerable, molt poc preparat per a això que es diu la lluita per la vida.» Quina visió té vostè de Gabriel Ferrater després d’haver escrit Vèncer la por?
Per respondre aquesta pregunta he escrit gairebé quatre-centes pàgines i no sabria concentrar-ho en una fórmula senzilla. Ferrater és una intel·ligència privilegiada i un home marcat per la vulnerabilitat, poques persones coneixien millor la mecànica de la vida i, alhora, aquest saber no sabia aplicar-ho a la vida concreta. Ell era perfectament conscient d’aquelles tensions que travessaven la seva vida i les resolia quan podia, estudiant, escrivint o estimant. O bevent.
Intensament…
Però aquestes tensions no sempre les podia resoldre i llavors se sentia assetjat pel medi. Aquesta és la falla íntima a què es va referir al seu dia Helena Valentí. Ella, que va ser l’eix moral de la reflexió sobre la moral, va dir que necessitaria pensar més per concretar què era aquesta falla. Jo he intentat comprendre-la. I la meva sensació és que, després de la fi de la relació amb Jarrell, tot i tenir instants de felicitat, va començar un enfonsament que ell ni va saber ni va voler evitar.
