Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Artemisa és el nom de la deessa de la virginitat a la mitologia grega i també el d’una euga propietat d’un personatge de Nascut de cap dona (Edicions del Periscopi amb traducció al català d’Anna Casassas i Anagrama en castellà amb traducció de Rosa Alapont). D’altra banda, Jano és el nom del déu que augurava bons finals a la mitologia romana i també el d’un cavall del mateix personatge. Aquesta novel·la gòtica de Franck Bouysse (França, 1965), amb cavalls amb noms mitològics, ha rebut guardons com el Babelio i Des Librairies.
Gabriel, un capellà, explica els diaris que ha trobat entre la roba d’una dona morta en un manicomi i que ha aconseguit gràcies a la confessió d’una infermera. S’hi relata una història que va passar més de quaranta anys enrere, una vida de violència, crueltat i brutalitat cap a una dona que, quan era una nena, va ser venuda pel seu pare a l’amo, un home ric, perquè visqués amb ell a un castell i li donés un descendent. Allà va conèixer la mare de l’amo, una dona avorrible que li deia «petita» per menysprear-la i humiliar-la, i Edmond, un mosso de quadra que guardava secrets i vergonyes i que es passava tota la vida obeint sense obrir boca davant de feridores humiliacions.
La història de Rose pren forma a través dels seus diaris, que troben el canal d’expressió a Gabriel, que alhora els transmet mentre comparteix el seu sentiment de culpa, de desgrat cap a l’ésser humà i la seva fe en un més enllà just. Ell havia construït a la seva ment els conceptes del bé i del mal, però davant d’aquests diaris, s’ha d’enfrontar als seus propis principis i idees, a les certeses i als seus pensaments, així com al director del manicomi, que sembla amagar alguna cosa, i al dubte sobre la identitat d’un home que apareix a l’enterrament de la morta.
Nascut de cap dona és una novel·la que analitza l’aspecte més primitiu, egoista i cruel de l’ésser humà. Desenvolupa temes com ara la infelicitat, el remordiment, la maternitat, la violència, l’aïllament, la humiliació, el desig de fugida, el sentit de la vida, la idea d’autodestrucció i la violació. Entre ells en destaca, sobretot, la culpa. Rose sent la culpa d’haver nascut i d’existir, el pare sent la culpa d’haver-la lliurat, la mare sent la culpa de no haver parit un home en lloc de quatre femelles; tots senten culpa constantment.
Es tracta d’una història de secrets i silencis de la qual el lector pot quedar meravellat, una obra ben construïda i amb un factor sorpresa molt ben aconseguit que l’han convertit en una de les meves lectures favorites.
