Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) és periodista de TV3 i escriptora. El 2016 va publicar Argelagues i quatre anys més tard Ca la Wenling, Amb la seva tercera novel·la, Les nostres mares (Proa), ha rebut el 62è premi Sant Jordi. Es tracta d’una història coral protagonitzada per diverses dones nascudes durant la dictadura, una època que no els permetia desplegar el seu talent. Amb sororitat i alegria, defugen la gàbia domèstica, mantenen el seu interès artístic, lluiten pels seus fills, lideren els moviments veïnals, descobreixen el feminisme i volen agafar les regnes del seu destí.
Has apostat per una novel·la coral amb deu dones protagonistes ben diferents.
Sí, pensava que amb una sola vida faria curt, que amb una sola protagonista em seria difícil arribar a tots els temes que van impactar sobre els seus cossos, les seves carreres i les seves vides, i per això vaig voler que hi hagués la màxima representativitat, perquè més dones nascudes als cinquanta poguessin identificar-se amb les protes de la novel·la
Com vas construir aquesta tria de personatges que formen un ventall social variat?
Ho vaig haver de fer elaborant el que en guió de sèrie de tele es coneix com una «bíblia»; és a dir, vaig fer-me una biografia completa de cadascuna perquè fos el màxim de complexa, de versemblant i perquè pogués trenar-la amb la resta de protagonistes de la manera més orgànica i natural.
Pregunta inevitable: hi ha dones reals properes a tu en aquests personatges femenins?
Totes són personatges inventats de cap a cap. El que sí que hi ha és molta veritat llegida de testimonis, vista de documents i d’arxius i escoltada a diversos grups de dones que vaig poder entrevistar.
Quina ha estat la principal dificultat a l’hora de treballar amb tantes protagonistes?
Que quedessin equilibrades, que cap tingués més pes per sobre de les altres, que totes tinguessin vicissituds i moments de poder forts per igual. Que costés molt als lectors i lectores d’escollir la seva preferida, que totes tinguessin una ànima que te les fes properes i estimables.
Quan sorgeix la idea d’aquesta novel·la?
La idea surt d’adonar-nos, la meva generació, que els referents que hem idolatrat i admès han estat sempre els nostres pares malgrat que la manera d’estar al món, de moure’ns-hi i d’afrontar-lo l’havíem après de les nostres mares i no les teníem ni valorades ni dimensionades en honor a la veritat.
Escriure aquesta novel·la t’ha permés descobrir aspectes nous sobre les dones que van viure sota el franquisme?
Sí, sobretot m’ha fet veure que la legislació franquista era un corpus de normes dirigit a controlar, menysprear, atenallar, criminalitzar i a fer invivibles les vides de les dones.
I sobre la teva mare, en particular?
He procurat entendre-la més, entendre el seu context, el perquè de les seves tries, l’arrel de les seves frustracions i l’origen de la seva força i energia.
Aquelles mares dels anys 50 avui són les àvies que semblen treure energies de tot arreu per arribar on no arriben els seus fills (per exemple, cuidant els nets…). Caldrà escriure més literatura sobre aquestes àvies!
Són una font inesgotable d’energia i potser també de literatura, si es canvia el prisma i es dimensionen bé unes vides que, sense retribució econòmica han tingut molta poca valoració social.
Explicar la generació de les dones que van viure sota el franquisme serveix per explicar com viu la generació que va venir després, la que va néixer a partir de 1975?
Totalment. Perquè nosaltres, que sí que hem pogut triar i fer una vida que no té res a veure amb la seva, també vivim el biaix de gènere en molts aspectes de les nostres vides, encara. L’educació masclista també ha format part de la nostra formació i de la dels nostres companys.
Les nostres mares t’ha descobert alguna cosa de tu mateixa?
Que podia encarar-me a una novel·la complexa, amb molts personatges, i sortir-ne contenta, del repte.
Algunes de les lliutes que apareixen a la novel·la semblen encara ben vives, com l’avortament, el consentiment sexual, l’orientació sexual, els drets de les cuidadores… Has volgut fer una reivindicació d’aquestes situacions, encara no resoltes en l’actualitat?
És que si parles de la vida de les dones per força hi surten, tots aquests temes que són bàsics. No fa falta indagar gaire, no cal voler reivindicar, simplement esbrinar perquè passaven les coses, i llavors, allà surten les lleis, els drets o més ben dit, la seva mancança.
Creus que les dones immigrants -un tema que toques a la novel·la- reclamen més literatura que parli d’elles i de la seva lluita per la dignitat?
Crec que el que és desitjable és que elles creïn el seu relat com considerin. Jo només he volgut que sota el títol de Les nostres mares no s’ocultés les que ara mateix estan fent possible que moltes compaginin la maternitat i la vida laboral sense parar boges.
Creus que ara hi ha menys dones, o fins i tot homes, que renunciïn a la creativitat per una qüestió professional? És a dir, creus que les noves generacions fan menys renúncies?
Crec que ser dona encara vol dir fer renúncies, però sí que espero que entre totes i tots els deixem un món on no se n’hagi de fer pel sol fet de ser dona.
Parlem ara dels personatges masculins. Com els vas construir?
Són companys de vida i tenen molt de protagonisme a la novel·la, per tant, els vaig aplicar el mateix criteri que a elles: la màxima versemblança possible amb aquells que als anys setanta eren joves i que avui són els nostres pares jubilats.
Quina reflexió t’agradaria que fessin els pares nascuts els anys 50 després de llegir la novel·la?
M’agradaria que la llegissin, amb això ja hi guanyaríem molt perquè els homes trien el 80 per cent d’autors homes, pel prejudici que encara hi ha instal·lat en contra de les autores dona. Un cop superat, m’agradaria que s’hi sentissin també identificats per aquest exercici de versemblança que comentava.
Sembla que els periodistes cada vegada guanyen més premis literaris, tant en català com en castellà.
Crec que és una feina que està molt agermanda amb la literatura, al capdavall és escriure en un altre format, ha passat sempre i és lògic que continuï passant que molts periodistes siguem també escriptors.
Gemma Ruiz, com a escriptora, serà diferent després de guanyar el Premi Sant Jordi?
Ja t’ho diré el dia després de Sant Jordi, perquè diuen que qui guanya el Sant Jordi viu el dia més intens de la seva vida, el 23 d’abril.
