Un món d’insuportable felicitat

A 'Sinsonte' Walter Tevis narra una història distòpica on l'ésser humà ha perdut tot allò que el caracteritza
Nova York

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Quan es fan promeses de millora, de creació de coses superiors, cal preguntar-se: són de debò canvis a millor? I si ho són, millors per a tots? Spofforth, protagonista de Sinsonte (Impedimenta, amb traducció al castellà de Jon Bilbao), havia estat dissenyat per viure eternament i per no oblidar res, a la recerca del «millor». Els responsables d’aquest disseny, però, no es van detenir a considerar com seria una vida així. Spofforth és la màquina perfecta mai creada, la més forta i intel·ligent, o això es creu: un androide de durada il·limitada, mentre hi hagi humans als quals servir. Tot i això, la seva programació li impedeix autodestruir-se, i el seu únic desig és precisament aquest: morir.

Aquesta obra de Walter Tevis (1928-1984), publicada originalment el 1980 i nominada al premi de millor novel·la de Nébula, exposa la història d’una distòpia tecnològica. Tot i que comença amb Spofforth passejant pels carrers d’una Nova York decadent, també destaquen dos personatges: Bentley i Mary Lou. Ell és un home que aprèn a llegir a partir de veure pel·lícules mudes, mentre que ella és una dona fugida que viu al zoològic de Brooklyn.

Aquests tres personatges viuen en una ciutat i en una època en què la gent ja no sap llegir ni escriure i on prenen pastilles per viure en un sopor i tedi eterns. Hi ha ciutadans que es calen foc davant la impossibilitat de suportar aquesta letargia, haver de contemplar l’inexorable pas del temps i veure com l’avorriment els devora dia rere dia. Spofforth pateix una vida il·limitada en què els records s’emmagatzemen sense poder oblidar res del que ha viscut. Una vida que li ha estat imposada i en què ha de suportar l’angoixa existencial i la soledat aclaparadora que pateix sense poder morir.

 

William Tevis Foto

William Tevis.

 

Sinsonte és una anàlisi profunda i emotiva sobre el pensament i el comportament humans. Planteja dilemes morals com si els robots tenen sentiments o desitjos com el de la seva pròpia autodestrucció i, així, si tindrien capacitat d’autodeterminació. La part de Spofforth, per exemple, està narrada en tercera persona, mentre que la de Bentley està en primera, cosa que provoca que el robot no només no controli la seva vida, la seva mort i els seus instints, sinó que tampoc tingui veu pròpia per explicar la seva història.

La societat de Sinsonte està condicionada per estrictes normes, encara que disfressades i maquillades a favor del benestar dels ciutadans. Aquests es prenen una pastilla que calma la ira i els relaxa instantàniament, també el vàlium, que serveix com a inhibidor de fertilitat. En un món hipnotitzat i narcotitzat, Bentley i Mary Lou són els únics lúcids, els que trien pensar i patir per sobre de la falsa felicitat, i per això intenten reconduir la situació del món.

La novel·la és una odissea distòpica on les persones estan cansades de viure i on no hi ha nens ni joves. On veure homes i dones riure i tractar-se de manera amistosa és impossible. Sinsonte en conjunt és una gran obra d’enginyeria literària que ens posa davant dels nostres instints i ens recorda la responsabilitat que tenim amb les generacions del futur.

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES