Arthur Miller compta amb una llarga llista d’obres de teatre entre les quals n’hi ha mitja dotzena d’emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d’elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n’hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l’havíem escoltat per la ràdio a l’enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d’afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent.
Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L’obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema. Es pot dir que més d’alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.
El teatre era ple a vessar, sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L’oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja són actors clàssics, d’aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L’obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa.
Hi ha, a l’obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l’altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l’interior d’aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l’argument i el desenllaç. L’home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, ¿què eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n’enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L’heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateisme religiós s’estén també al tema patriòtic.
En el fons, tots són i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s’obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia.
L’obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes i crims amarats d’inconsciència i d’irresponsabilitat. Els actors van aplegar aplaudiments a dojo, no és gens estrany, tenies la sensació que els quatre actors principals, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d’acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, són tots ells, també, de categoria.
