El primer llargmetratge del jove director Alejandro Marín, Te estoy amando locamente, va néixer amb voluntat de recuperar un episodi de la nostra memòria col·lectiva, dintre de la Transició espanyola, oblidat per molts o directament desconegut. El 2017 va ser el 40è aniversari de la primera manifestació pels drets dels homosexuals, celebrada a Barcelona, un acte que va tenir lloc quan l’homosexualitat encara estava penada per la llei franquista de Perillositat i Rehabilitació Social, que ficava al mateix sac el vandalisme, l’orientació sexual, la prostitució i el tràfic de drogues.
A banda d’això, també era l’època en què als homosexuals se’ls sotmetia a teràpies amb descàrregues elèctriques per tal d’intentar reconduir la seva conducta. Recordo haver llegit sobre aquesta mena de teràpies a l’extraordinari llibre autobiogràfic de Luisgé Martín El amor del revés (Anagrama). El protagonista de la història que ens explica Marín és un noi de disset anys (Omar Banana) que viu entre la pressió d’haver d’estudiar Dret, per desig de la seva mare, i el seu somni d’entrar al programa Gente joven, un concurs de TVE dedicat a la promoció de joves artistes de diferents especialitats.
Mentre la mare creu que el seu fill està preparant l’examen d’accés a la universitat, ell en realitat ha entrat en un grup que lluita per reivindicar els drets dels homosexuals i alhora comença a assajar en un club nocturn com a cantant, tot pensant a entrar a Gente joven. El protagonista, que és homosexual, es troba còmode allà on realment pot ser qui és, sense necessitat d’amagar-se, però la seva mare (interpretada per una immensa Ana Wagener) ho descobreix i comença el drama. Ella no ho vol acceptar, especialment perquè ja sap què és estar al centre de totes les mirades després que el seu marit se suïcides.
Però aquesta dona, Remedios, és una donassa, una mare plena d’amor i l’amor ha d’acabar guanyant tant sí com no. Un dels grans al·licients d’aquesta pel·lícula és justament la interpretació de Wagener, una actriu que sempre demostra la seva vàlua i que aquí aconsegueix emocionar-nos diverses vegades. El seu personatge no és senzill d’interpretar, passa del somriure al plor i els seus conflictes interns els ha de mostrar a través de la contenció, insinuant més que no pas evidenciant. Això no sempre és fàcil d’interpretar.
Més enllà d’això, però, la pel·lícula l’he trobada magnífica. El muntatge m’ha semblat brillant i el guió és net, no hi ha elements que distorsionin, ni escenes innecessàries: per exemple, no tenim cap escena de sexe, i trobo que això està ben pensat, perquè aquesta pel·lícula no va de sexe, va d’identitat, de llibertat i de drets. La banda sonora també és un dels encerts de Te estoy amando locamente, així com la selecció intèrprets secundaris: Alba Flores i Alex de la Croix, entre d’altres. Tota una sorpresa de la cartellera que no hauria de passar desapercebuda.
