La sèrie documental Liv Ullmann: El camí menys transitat, que es pot trobar a Filmin, és un intel·ligent passeig per la vida i obra de l’actriu noruega, en tres capítols d’uns tres quarts d’hora cadascun. Un documental dirigit per un jove director indi, Dheeraj Akolkar, que ja va ser autor d’un documental anterior sobre la relació entre l’actriu i Ingmar Bergman. Sobre Bergman s’ha escrit molt, massa i tot, i hi ha qui, com es comenta al documental, opina que Ullmann no seria el mateix sense l’emblemàtic director, però que tampoc Bergman seria el mateix per a nosaltres sense l’actriu.
El documental se centra en llargues entrevistes a l’actriu, amb la intervenció de personatges diversos, la gran majoria del món del cinema, que han tingut relacions humanes i professionals amb ella. La sèrie s’inicia amb la concessió de l’Oscar honorífic a Ullmann, l’any 2022. La biografia de l’actriu s’enceta amb el seu naixement, a Tokio, el 1938, on es trobava destinat el seu pare, que va morir de forma prematura, i passa pels seus inicis com actriu a la Noruega de la postguerra.
Liv Ullmann mostra un sentit de l’humor remarcable, i una saludable ironia, quan, per exemple, explica com la van refusar a la prova per ingressar a l’escola de teatre o quan ens ensenya el fragment d’una paròdia televisiva a l’estil d’una mena de Polònia nòrdica. La relació amb Bergman resulta indefugible, segons el director estaven dolorosament connectats, després d’una convivència de parella que va donar com a resultat una filla i una sòlida i llarga amistat.
Ens trobem amb clips de pel·lícules com Persona i d’altres, en les quals els primers plans de l’actriu ens mostren la profunda subtilesa d’una mirada molt especial, que omplia els silencis d’informació sobre els seus personatges. Hi trobem imatges de rodatges, anècdotes, opinions de l’actriu sobre el seu pas per Hollywood, per Broadway i la seva resistència a entrar en el món del glamur professional. El documental defuig tafaneries sobre relacions sentimentals, més enllà de la que va tenir amb Bergman.
Ullmann ens llegeix fragments dels seus llibres, explica, no sempre de forma ordenada, el seu sentit de la compassió i la preocupació per un món complicat, violent, injust, el desig de ser útil i fer alguna cosa per millorar-lo. Tot plegat, de fet, un intent de madurar i progressar no tan sols professionalment sinó en humanitat. Hi ha una bona tria pel que fa a recollir opinions de personatges que han tingut relació amb l’actriu, com Cate Blanchett o Jessica Chastain, i de gent poc coneguda, com el seu nebot, líder del moviment gai norueg, o un enginyer a qui va poder ajudar a sortir d’un camp de refugiats a Sierra Leona, quan era un adolescent abandonat i sense perspectives de futur.
Hi ha, evidentment, una complicitat i una coincidència en les manifestacions d’afecte i admiració per l’actriu que, en alguns moments, poden semblar excessives, i potser alguna altra picada d’ullet menys hagiogràfica, com ara la que mostra la seva paròdia televisiva, no hauria estat sobrera. Però les lloances traspuen sinceritat, tot i que no podem obviar que estem immergits en un món en el qual els límits de la ficció acaben per esberlar-se, en molts casos.
El que s’evidencia és la poderosa personalitat de l’actriu, condemnada a ser considerada durant molt de temps la musa, o una de les muses, de Bergman, malgrat els reeixits esforços de l’actriu per fugir de l’etiqueta i encetar de forma reeixida camins diversos. En el capítol en el qual es remarca la seva tasca humanitària a l’entorn de l’UNICEF no hauria estat de més fer referència a d’altres actors i actrius, Audrey Hepburn, sobretot, que van ser uns grans col·laboradors de l’entitat. Les referències a la seva vida personal, més enllà de Bergman, són excessivament minses i, fetes amb el respecte que amara el conjunt, haurien humanitzat encara més el personatge.
Tot plegat petits detalls que no desmereixen l’interès per una dona intel·ligent, que ha sabut conservar l’aspecte, la bellesa i la naturalitat de la joventut, sense reconvertir-se en aquestes màscares inquietants, tan habituals en el món del cinema. A punt d’arribar als vuitanta-cinc anys Ullmann sembla tenir encara moltes coses per fer, per dir, per escriure. Una sèrie documental imprescindible, més enllà de l’ombra de Bergman, de la qual, prou que ho copsem en alguns moments, no és fàcil escapar-se.
