L’estiu passat, de Joan Safont, m’ha recordat els antics llibres de lectures, aquells que aplegaven textos diversos, breus i interessants i esperonaven les ganes d’ampliar-ne el contingut. El fil temàtic del recull són les vacances, les estades estivals, de personatges de la cultura catalana, amb algun afegitó singular, com ara, per exemple, les referències a Blasco Ibáñez o Sorolla.
El volum, publicat per Comanegra, aplega referències a quaranta-tres personatges, més homes que dones, a l’esperada i necessària paritat li queda encara molt camp per córrer. La gran majoria de personatges són escriptors i escriptores i, pel que fa a la geografia, també domina el conjunt la Catalunya vella. Tot i que és un llibre per a un públic molt divers resultarà molt diferent acostar-s’hi amb allò que en diuen coneixements previs o bé sabent poca cosa de la majoria dels personatges que desfilen per aquestes vacances, que no pas accedir-hi des d’una certa ignorància sobre molts d’ells.
Sempre s’aprenen i recorden coses, és clar. I recordar esperona el desig de retornar a lectures oblidades, o acostar-nos a biografies que coneixem de forma superficial. El llibre ens ofereix bocins de vida estival, amable en la gran majoria de casos, de personatges ben situats, amb possibles, les vacances han estat un miratge fins fa, com qui diu, quatre dies, per a la gran majoria de gent.
Els espais d’estiueig són diversos, hi ha cases pairals, noves construccions, paradisos perduts, infanteses mítiques, trobades d’amics lletraferits, motius mèdics, freqüents en el passat, quan malalties com la tisi demanaven estades a llocs adients o a indrets on el clima fos més adient a la situació. Pel que he llegit a l’entorn del llibre constato que una de les estades estivals menys conegudes és les de la malaurada Irene Polo a Eivissa, tot i que l’únic recull una mica de gruix publicat fins ara explica aquells viatges i com era l’illa aleshores.
Joan Safont.
Hi ha qui va a descansar, però aprofita el temps per continuar escrivint. O pintant. I qui s’inspira en el paisatge i les situacions per a nous temes narratius. No m’estranya que hi hagués qui considerés que la interpretació de la realitat era la d’un foraster o forastera, de passada per l’indret. La visió del foraster culte, sovint benestant, que estiuejava té poc a veure amb la visió del que viu i malviu, treballa i pateix a un lloc i no té cap recursos ni temps per canviar de casa. Avui tot s’ha globalitzat però moltes mirades viatgeres i turístiques, més massificades que en el passat, són si fa no fa, en molts aspectes.
Malgrat els molts canvis que diferents indrets mencionats al llibre han sofert, saber que allà hi va ser o hi va escriure o pintar algú té un valor afegit, de vegades aprofitat com cal amb algun museu o espai visitable. La gent més jove potser se sorprendrà que indrets com Cerdanyola o Cornellà fossin d’estiueig, en algun moment. El llibre no és exhaustiu ni monolític pel que fa a la temàtica, això pot ser una limitació però, també, una virtut. Actualment podem il·lustrar les nostres lectures amb visites a la xarxa però és aquest un llibre que amb fotografies de llocs i personatges guanyaria gruix i grapa, tot i que aleshores s’encariria l’edició, és clar.
No inclou bibliografia però sí un imprescindible índex onomàstic. Un llibre sobre l’estiu i per a l’estiu, que es llegeix plàcidament, potser combinant la lectura amb d’altres o amb algun text dels autors i autores mencionats. L’estiu és un temps estrany, una mena d’aturada vital, fem el que fem. Aquí ens retrobem, en molts casos, amb el perfum dels dies del passat, amb móns esvaïts i irrecuperables, tot i que la franja temporal dels personatges és molt extensa.
