Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959) és llicenciada en Ciències Biològiques. Les primeres publicacions pertanyen al món científic on es va formar, però de seguida se sent atreta per la literatura. En novel·la per a adults tenim Soroll de fons (1989), Sense la mare (2008), El silenci de les vinyes (2011), La veu invisible (2015), Tot, menys la pluja (2020). És màster en Guió Televisiu i Cinematogràfic i directora del Laboratori de Creació de Guió Televisiu de la Fundació SGAE.
Ha estat guionista de televisió durant vint-i-vuit anys: Poblenou, Secrets de família, Temps de silenci, El cor de la ciutat… El maig de 2023 publica Els tres noms de la Ludka (Columna), una ficció basada en un fet real: l’arribada i acollida a Barcelona, el 1946, de més d’un centenar de nens polonesos segrestats pels nazis i sotmesos a un intens procés de germanització. Una història de cerca d’identitat que es mou en una època d’opressió.
El 1946 va arribar, a Barcelona, un nombrós grup de nens polonesos que havien estat segrestats pels nazis. Aquesta és una dada real a partir de la qual ha bastit la seva història, però potser és una mica desconeguda.
Des que vaig escriure Temps de silenci, una sèrie històrica emesa per TV3, escrita a sis mans amb Rodolf Sirera i Enric Gomà, el meu interès per escriure una novel·la històrica i traslladar-me a una època que coneixia a través dels records dels meus pares, em perseguia. Submergir-me en la postguerra era tot un repte. Quan l’atzar va fer que llegís el reportatge de José Luis Barberia al diari El País on explicava l’episodi dels nens polonesos, vaig saber que tenia una història d’on estirar el fil. Uns infants a qui se’ls havia obligat a renegar del seu origen i de la seva cultura -la polonesa-, connectava perfectament amb el que passava a Catalunya durant la postguerra, quan la llengua i la cultura van ser negats en l’àmbit públic.
I en la seva novel·la la Ludka, en arribar a Barcelona, trobarà una amiga.
La complicitat de la petita Emma i el seu avi a través de la lectura secreta de llibres en català, amb les paraules que s’amaguen dins del paraigua, serveixen de porta d’entrada a l’amistat de les dues nenes. L’Emma, la nena catalana, i la Ludka, la nena polonesa, comencen la seva relació a partir de paraules escrites en petits retalls de paper.
Els nens són els gran oblidats de les guerres?
Els nens són els grans damnificats de les guerres. En els conflictes armats els nens perden pares, germans, amics, perden la casa i són testimonis de les més extremes atrocitats. Les ferides no són únicament físiques, el trauma de la guerra té repercussions en la salut mental. En definitiva, la guerra els roba la infantesa. L’any 2017, Save the Children va publicar un estudi sobre l’estrès tòxic que patien els nens i nenes exposats al conflicte de la guerra de Síria; experts en salut mental no sabien si els menors que havien nascut en conflictes tan brutals podrien arribar a recuperar-se psicològicament durant l’edat adulta. Altres estudis, més recents i més esperançadors, assenyalen la gran capacitat de resiliència dels nens, i afirmen que és aquesta resiliència el que els permet convertir-se en persones funcionals en l’edat adulta.
Està clar que és un tema que ha treballat a fons. Tornant a la novel·la tenim Ludka Nowak, una nena de nou anys que, com hem dit, arriba a Barcelona amb altres nens polonesos. ¿Les dades que ens ofereix d’ella pertanyen a algun cas real?
La Ludka és un personatge de ficció construït a partir de relats de testimonis reals, però també és fruit de la imaginació. Necessitava una nena robada a la seva família quan tenia menys de tres anys, amb pocs o cap record de la família biològica. L’amor que la Ludka rep de la seva mare adoptiva, la Maria von Brandt, li retorna la confiança en ella mateixa. Un cop a Barcelona, fugirà amb el delit de recuperar la mare, l’única mare que ella recorda. L’amor és un motor imprescindible per poder tirar endavant amb una vida plena de dolor.
Els tres noms de la Ludka se’ns presenta estructurada en nou apartats –el novè el podríem considerar un epíleg–, i cadascun d’ells duu el nom del personatge que ens narra, en primera persona, aquell fragment de la història. Es tracta de tres veus: Ludka, la nena polonesa; Emma, la seva amiga catalana; i Isabel, la mare d’Emma. Per què aquesta tria?
Trobar la veu, el to, l’estil, i l’estructura per aconseguir la tensió dramàtica adequada és imprescindible per crear un món de ficció -fet de paraules- que esdevé real. Explicar una història en primera persona permet expressar allò que sent i pensa el personatge, el món interior emergeix de forma natural, sense la interposició de la veu del narrador i és el personatge qui ens interpel·la. Baixar fins a l’ànima del personatge per a disseccionar i comprendre què és allò que sent i allò que amaga. Les tres veus ofereixen la possibilitat de veure determinats fets des de perspectives oposades, i això és un element que enriqueix i complementa la narració.
Continuï, si us plau.
Mentre recollia informació, tenia pensat centrar la història en l’amistat de les dues nenes, la Ludka i l’Emma, però aviat vaig adonar-me que la Isabel, la mare de l’Emma, era una veu imprescindible que s’imposava. El personatge de la Isabel té un recorregut vital que permet endinsar-nos en l’època de la postguerra; la seva és una història de resistència i de recerca, on l’amor i el desamor tenen un paper fonamental.
Aquests tres personatges serien els que mouen i fan avançar la història, però n’hi ha d’altres que apareixen com a personatges secundaris de luxe. I estic pensant en els avis d’Emma.
Els pares de la Isabel Andreu i avis de l’Emma, el Simó i la Teresa, són personatges que han perdut la guerra i no han tingut altre remei que reinventar-se. El Simó era mestre durant la República, però la depuració franquista va impossibilitar que tornés a exercir i s’ha de guanyar la vida fent de fuster, però no prescindeix de la seva vocació, la passió pedagògica continua viva i l’exerceix amb la seva neta…
Allò que ens ha comentat de les paraules en català amagades dins el paraigua… Però hi ha d’altres secundaris ben importants.
Els personatges secundaris són tan fonamentals com els principals. La Delfina, la veïna boja, a qui la guerra li ha pres marit i fills; la Florinda, la cuinera xerraire i desmesurada que no té cap contenció; la Jacinta, la dona del forner que acabarà empresonada; el Román Quílez, el policia que trobarà el seu camí gràcies a les cartes que llegirà molts anys després de la mort del seu oncle, i el Daniel, l’idealista que anteposa els ideals a la vida en família. Tots ells formen part de la trama. Les seves pèrdues, els seus anhels, els seus desenganys i les seves conquestes conformen el marc imprescindible per submergir-nos en l’època de la postguerra i connectar la petita història dels personatges amb la història en majúscules.
Gisela Pou en una foto feta per Abdó Brichs.
Amb el que ens mostra d’aquesta família –els avis, la mare i Emma–, pretén demostrar que les guerres canvien totalment les vides de les persones?
La guerra és dolor i pèrdua, una baixada als inferns, un trencament total. La vida d’una persona queda dividida entre l’abans i el després de la guerra. Recordo una entrevista del Jordi Évole a una sobrevivent de la guerra de Bòsnia, ella deia que quan va esclatar la guerra va sentir que perdia la identitat i que durant molts anys va tenir un sentiment de culpa i es repetia per quina raó ella havia sobreviscut i d’altres no ho havien fet, allò que en anglès han anomenat survivors guilt. Les guerres són devastadores, físicament i emocionalment.
Continuant amb l’enumeració de personatges, n’hi ha un en concret que es correspon amb una persona real, que va existir: la Wanda Morbitzer. Parli’ns d’ella, i de com l’ha treballat dins la ficció per tal de mantenir-se fidel al que va ser la seva extraordinària vida.
La Wanda Morbitzer era consellera del consolat Polonès a Barcelona i va ser una persona clau en l’acolliment dels nens polonesos. Durant la Segona Guerra Mundial va crear una xarxa d’evasió de persones -militars i també civils- perseguides pels nazis a través dels Pirineus, un cop arribats a Barcelona els trobava allotjament en pisos francs i els proporcionava diners i documentació per poder fugir cap als Estats Units o al Regne Unit. La policia espanyola li anava al darrere i, per evitar ser empresonada, va fugir de Barcelona deixant al seu marit, el britànic Harry Tozer, i la seva filla Cristina, una nena de pocs anys. No va tornar fins a finals de l’any 1945.
Una vida ben apassionant.
Tinc molt de respecte a l’hora de convertir persones reals en personatges, però la Wanda Morbitzer era imprescindible per a la novel·la i em vaig cenyir a allò que ella mateixa va escriure en el llibre Polonesos a Barcelona. Un munt d’històries, l’acolliment de la ciutat als nens robats pels nazis, publicat per l’Ajuntament de Barcelona. En Els tres noms de la Ludka hi ha diàlegs entre ella i la Isabel, però he procurat ser fidel a la seva personalitat.
Entenc.
Un cop vaig tenir la novel·la enllestida, però en una de les versions inicials, la va llegir la senyora Cristina Tozer, la filla de la Wanda. Per sort, ella em va donar el vistiplau i em va regalar algunes indicacions molt valuoses que vaig afegir a la novel·la, com el fet que tots els nens li deien pani Wanda, a la seva mare. Pani vol dir senyora en polonès.
Són diverses les matèries que es van desgranant al llarg de la narració, però potser el tema cabdal és la cerca de la pròpia identitat, i de fet el mateix títol de la novel·la així ens ho indica, en parlar dels tres noms de Ludka.
La Ludka necessita saber qui és i d’on ve. Viatja a Polònia en una època que això era tremendament complicat, descobreix el que descobreix, sent el que sent –no desvetllarem l’argument- i decideix que és el moment de deixar Barcelona. L’heroïcitat del personatge és lluitar no tan sols per esbrinar el seu passat, sinó per defensar allò que sent i creu. La Ludka és fidel a ella mateixa, només així aconsegueix créixer i trobar la tranquil·litat.
De fet hi ha una frase, a la novel·la, que ens remarca la sensació de desarrelament: “Anava (…) com un petit arbre amb les arrels a l’aire, sense aconseguir arrelar enlloc.”
Efectivament, el tema central de la novel·la és el desarrelament, l’absència de vincles amb un lloc, amb unes persones. La necessitat de saber qui som, saber a quin lloc pertanyem, és inherent a l’ésser humà. Quan la Ludka explica el seu periple diu que se sentia com una maleta que portaven d’un lloc a l’altre, sense saber d’on venia ni on anava. De fet, quan arriba a Barcelona, l’únic que vol és tornar amb la seva mare adoptiva que li va regalar l’amor que tant necessitava.
Però a més de la identitat, trobem aspectes com l’amistat i l’amor, la lluita i la llibertat, la solidaritat en general o també el que avui en dia definim com a sororitat, la cultura –sobretot en el camp de la literatura i de la música i el cant. I tot plegat ambientat en una època fosca com ho va ser la postguerra.
Cantar ajuda la Ludka a sobreposar-se dels horrors que ha viscut durant la infantesa. Cantar a la coral, formar part del grup, expressar-se a través de la veu, l’ajuda a sobreposar-se de tot l’horror viscut. Ella diu «… tenia nou anys, havia viscut uns quants inferns i no aconseguia escatir quin era el pitjor de tots: els bombardeigs, Kinder-Kz Litzmannstadt, Sobibor o separar-me de la mare i haver de sobreviure al bosc…» Es refugia en la música i el cant i són la seva pàtria. Els llocs més acollidors són dins de nosaltres mateixos, i la Ludka, malgrat tot el patiment, aconsegueix trobar-los.
Els tres noms de la Ludka és una novel·la intensa que desplega diversitat de temàtiques i que aprofundeix en la vida de, sobretot, tres personatges –a pesar del protagonisme de Ludka. Què ha après, amb aquesta novel·la?
Escriure és una feina solitària que requereix persistència. El relat es construeix paraula a paraula, fragment a fragment, anar endavant i endarrere, fer, desfer i tornar a fer. Durant mesos convius amb els personatges que es converteixen en amics i amb ells vius una vida que no té res a veure amb el món real. L’escriptura d’aquesta novel·la no ha estat fàcil, m’ha obligat a viatjar fins als anys quaranta i a visitar situacions que m’han remogut les entranyes. Endinsar-me en la vida de les protagonistes m’ha proporcionat una barreja de dolor i plaer; la capacitat que tenen d’enfrontar-se a la vida em fa creure que sempre hi ha llum al final del camí si tens prou força per buscar-la.
Però de tota escriptura sempre en queda algun substrat.
La redacció de la novel·la m’ha ensenyat la importància de ser resilient, de no aferrar-se a les desgràcies del passat com a justificació de la inacció en el present. La vida és moviment, s’ha de caminar per trobar respostes i resoldre conflictes, donar voltes als mateixos arguments ens condueix a la paràlisi. La novel·la m’ha permès fer una mirada al passat, al cap i a la fi, la memòria conforma el present i ens projecta cap al futur. Escriure i llegir em permet veure el món des de diverses perspectives. Les lectures que ens commouen, ens emocionen, i ens arriben al fons de l’ànima, es queden amb nosaltres per sempre més… Llegir és un acte transformador i escriure és aprendre a viure.
