Podria haver estat un vespre de diumenge com qualsevol altre a Sitges, si no fos perquè les portes de la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla, un dels símbols de la vila del Garraf, convidaven a entrar-hi. No era hora de missa, però sí de sentir la veu de l’altíssim orgue que a les sis de la tarda emetia la música del compositor alemany del segle XVII Dietrich Buxtehude (1637-1707). Es tractava del Preludi en re major BuxWV 139 que interpretava l’organista Joan Cabó (Barcelona, 1989), primera peça d’un concert organitzat per l’Associació Amics de l’Orgue de Sitges.
Buxtehude és un nom habitual dels concerts d’orgue, però segurament força desconegut fora dels àmbits sacres. Cabó ens va convidar a conèixer, amb la seva interpretació, l’arquitectura musical d’aquesta peça, bon exemple d’un compositor tan rellevant en la seva època que va aixecar el respecte i l’admiració de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Així, la vetllada no podia avançar sense incloure algunes de les composicions del mateix Bach, com van ser el Concert en la menor, BMW 593 (una transcripció per a orgue d’un concert de Vivaldi) i la Fantasia en sol major, BWV 572.
Aquesta darrera peça, que va tancar el programa oficial del concert, és una de les composicions de Bach en què, justament, s’evidencia la influència de Buxtehude. Entre les dues obres de Bach, vam escoltar una peça de l’estonià Arvo Pärt (1935), segurament un dels compositors vius més coneguts del món. Es tractava d’una versió per a orgue de Pari intervallo, creada originalment amb motiu de la mort del seu padrastre i, tal com va explicar Cabó, presentada amb el lema de la carta de Sant Pau als romans: «mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor.»
Pärt sempre ens enfronta a una consistència dramàtica i existencialista amb les seves obres, sort que veníem d’un Bach amb dos animats allegro per equilibrar les emocions en aquesta cita de tardor. El programa incloïa també una xacona de l’alemany Georg Muffat (1653-1704) i les variacions que va fer el francès Jehan Alain (1911-1940) d’un tema de Clément Janequin. Així, doncs, un programa transversal amb aires de diverses èpoques, però amb esperit clarament barroc que Cabó ens va regalar amb solvència, i entre aplaudiments, al cor de Sitges.
