Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
En una paret, una inscripció diu: «No hi ha res més humà que Grècia, res més sagrat.» Es troba a la caserna d’una illa on apareix Manolis, un personatge enigmàtic que sorgeix com a messies. Potser ho fa allà per això, perquè aquesta illa grega és la més sagrada i, per tant, no hi ha cap altre lloc millor on aparèixer. Aquesta illa, on es desenvolupa la trama d’El sonámbulo (La Fuga Ediciones, amb traducció al castellà de Julia Osuna), és un lloc de pau fins que arriba Manolis. Revoluciona el grup d’artistes estrangers que hi conviu perquè se sent enviat per Déu per investigar una sèrie d’assassinats, cosa que porta l’illa a un estat apocalíptic.
En aquesta novel·la de Margarita Karapanou (1946-2008) s’adverteix un ambient que barreja la realitat amb els somnis i els temes bíblics amb el millor i el pitjor de l’ésser humà. La història comença amb la frase «Déu estava cansat.» Déu pretén seure en una roca, perquè ja és vell, i contemplar la Terra en harmonia. Per això va enviar Manolis. A partir d’aquí, apareixen els diferents personatges, com Mark, Ron, Luca, Maggie o Plácido, amb les seves respectives preocupacions i pors.
Margarita Karapanou.
El personatge de Mark, per exemple, diu que quan surt de nit al bar i s’emborratxa, després arriba a casa seva i no suporta el silenci. No pas per la seva solitud, sinó per no escoltar absolutament res. Plácido, per la seva banda, és gai i somia sovint amb el seu pare. Ron, parella de Plácido, es dedica a fer plans de la seva vida a cinc o deu anys vista. Aquests són els personatges que, al llarg de la història, juguen a les cartes, es diverteixen al carnaval o s’expliquen històries fins que apareix Manolis. De fet, ningú recorda com ni quan ha aparegut ell establint-se com a jutge suprem de tot el que passa.
Manolis, per la seva banda, diu que aquesta és una illa on els escriptors es posen malalts, uns perquè no poden parar d’escriure i d’altres perquè no aconsegueixen treure les paraules. D’altra banda, es pregunta per què intenten reflectir sentiments i descriure amb detall situacions quan a la vida real les persones ni tan sols recorden el que feien o sentien uns minuts enrere. Sigui com sigui, aquella és una illa que, malgrat el que és sagrat, també contempla el mal pels assassinats que se succeeixen. El personatge de Mark diu que hi pot observar l’infern, que no és res més que «tenir davant teu eternament la mateixa bellesa i no poder reposar mai la mirada en alguna cosa lletja, indiferent.»
El sonámbulo és un deliri hilarant similar al que viuen els personatges en aquest carnaval. Es tracta d’una obra amb molt d’humor que aborda el caos que s’acosta després de l’arribada d’un personatge peculiar. També parla sobre el procés creatiu, ja que hi ha alguns personatges que escriuen. Un pensa que com més innocent i menys coses s’hagin de perdre, més creativitat es té i més pots escriure, mentre que si estàs aferrat a coses a la vida, més et costa. Karapanou construeix aquí una obra on els personatges i la narració tenen més importància que la trama. Encara que la novel·la és entretinguda, s’allarga massa i gairebé no s’arriba a veure el moment en què succeeixin situacions rellevants, ja que tot sembla sumit en el sopor de l’illa, amb accions inversemblants, absurdes i alhora rutinàries.
