El cinema de Víctor Erice mai ha estat exempt d’una profunda reflexió sobre el temps o, més aviat, sobre el pas del temps. Tampoc han faltat mirades al silenci i a la imaginació i la curiositat que sorgeixen d’aquest silenci. El sol del membrillo va ser rodada l’any 1992, molt enrere quedaven els seus dos llargmetratges de ficció, El espíritu de la colmena (1973) i El sur (1983). A la primera d’aquestes pel·lícules, Erice ens presentava una família marcada per una mena d’autoexili, cadascun dels seus membres pouava en els seus conflictes interns i només la curiositat de la filla petita permetia imaginar una ficció que l’allunyava d’una realitat grisa.
Semblant és el cas del seu segon llargmetratge, on aquest silenci, ple de misteri, l’encarnava la figura d’un pare que no superava una ferida del passat, i també aquí la curiositat de la seva filla és el que posava llum en aquest espai d’ombres. A El sol del membrillo, en canvi, el silenci és el de la concentració, no evidencia ferides, sinó que és el requisit necessari per plasmar la bellesa de l’entorn. El protagonista d’aquesta pel·lícula documental és el pintor Antonio López (Tomelloso, 1936), un dels màxims exponents vius de l’hiperrealisme. El veiem preparar les seves eines per pintar el codonyer que té al pati i que ell mateix va plantar.
El que pretén López no és només retratar el codonyer, sinó la llum del sol que cau sobre els fruits, una imatge plena de bellesa, encara que massa fugaç. En aquesta pel·lícula el pas del temps no és feridor com en els seus títols anteriors, sinó més aviat la conseqüència necessària d’una activitat creativa ben feta. La càmera capta el temps real, veiem López pintar, corregir i reflexionar. La història que ens explica Erice és, per una banda, l’evolució d’aquest quadre, però sobretot és el retrat del procés creatiu de López, exposat de forma despullada, com si el director plantés diverses càmeres al pati del pintor i les deixés gravar.
El sol del membrillo ens passeja per altres espais que no són el pati, visitem el taller de López, però també anem seguint uns obrers que fan una petita reforma a la casa de l’artista. El soroll dels martells, així com els lladrucs dels gossos del barri, no destorben la concentració del pintor, que, en voler captar la llum del sol sobre els codonys, lliura una batalla, aquí sí, contra el pas del temps. El pinzell minuciós avança més lentament que el cicle de la llum solar. Tant és així, que López renuncia al seu objectiu. Han passat les setmanes, la tardor ha avançat i el sol no apunta cap als fruits de la mateixa manera.
Justament aquí rau el compromís de López per la pintura i per captar la realitat. Un pintor que dormia a casa seva, José Carretero, li pregunta si no pot recuperar el quadre el següent any i ell diu que no, que els fruits hauran caigut, n’hauran crescuts d’altres diferents, i les fulles no seran les mateixes. És a dir, hauria de tornar a començar. López no es vol inventar la realitat, vol retratar la bellesa tal qual és, sense subterfugis. Per aquesta raó també, quan una dona li demana per què no utilitza una fotografia del codonyer per pintar el quadre, ell assegura que no pot ser el mateix pintar a partir d’una fotografia que fer-ho davant de l’arbre.
El sol del membrillo és una pel·lícula que estimula la nostra curiositat i pot ajudar-nos a afinar la nostra mirada vers l’art. Estem acostumats a veure les obres exposades en un museu, però ens perdem el procés creatiu que hi ha al darrere. Poder veure com treballa Antonio López és una forma de connectar amb l’art, amb la natura i, per què no, amb nosaltres mateixos. La pel·lícula és plena d’espais de pau, de silenci i de contemplació. La pintura hiperrealista de López dota de significat un entorn que ens podria semblar banal, de la mateixa manera que la pel·lícula d’Erice dota de sentit un procés creatiu que a vegades només es queda en l’intent. Un artista, al cap i a la fi, també es troba en les obres que mai va acabar.
