La nova pel·lícula de Víctor Erice, Cerrar los ojos, va arribar a les sales de cinema convertida en esdeveniment abans de la seva estrena. No és estrany, aquest director de culte, autor de títols que han esdevingut clàssics del cinema espanyol i europeu com El espíritu de la colmena i El sur, ens ha tingut més de trenta anys sense cap novetat, més enllà d’alguns curtmetratges de poc recorregut. El seu darrer llargmetratge va ser El sol del membrillo, del 1992, un documental sobre el pintor Antonio López, però hem d’anar quaranta anys enrere per trobar el seu darrer llargmetratge de ficció, El sur. Enguany, a més, es compleix mig segle de l’estrena d’El espíritu de la colmena, la seva obra cinematogràfica més coneguda.
No aprofundirem en les raons d’aquest llarg silenci, tot serien conjectures, però el que és evident és que el temps no passa sense deixar empremta: el cinema ha canviat molt en aquestes dècades i també ho ha fet el públic. Entre aquelles dues primeres pel·lícules i Cerrar los ojos hi ha un abisme que és essencialment tècnic, però temàticament sembla que Erice ha tancat una mena de cercle. Si El espíritu de la colmena i El sur parlaven de la memòria, de les ferides que ens arrosseguen amb el pas del temps, a Cerrar los ojos l’aspecte clau és la desmemòria, com si Erice ens animés a adonar-nos que l’única manera de tancar les velles ferides, de posar fi a una memòria llastradora és, justament, la desmemòria.
El protagonista de Cerrar los ojos és Julio Arenas (José Coronado), un actor d’èxit que va desaparèixer vint anys enrere mentre participava en el rodatge d’una pel·lícula de Miguel Garay (Manolo Soto). En aquestes dues dècades no s’ha sabut res d’ell, però un programa de successos decideix investigar la desaparició i convida Garay a parlar al plató. El director accedeix, així que haurà de reviure tota la història. Garay és un home solitari, de vida relativament marginal, la seva pel·lícula no es va poder estrenar mai, així que la desaparició del seu actor, i també amic, va suposar el punt final a la seva carrera com a director.
Manolo Soto.
El personatge de Garay no queda tan lluny dels pares de família d’El Sur i El espíritu de la colmena, tots tres estan tocats per la mateixa melancolia. També Julio Arenas podria ser una projecció d’aquesta crisi existencial, i això és el que despista la resta de personatges: ¿Julio va desaparèixer voluntàriament, es va suïcidar o va patir un accident? ¿Quina d’aquestes tres opcions tanca la porta a una vida d’angoixes i maldecaps? Un veu Cerrar los ojos sense poder evitar pensar que Erice ens proposa moltes més reflexions de les que som capaços de percebre.
De la mateixa manera, la pel·lícula és plena de picades d’ullet a la carrera del mateix Erice i, per què no dir-ho, al seu silenci creatiu. Per començar, tenim un personatge que és director de cinema i que fa dècades que no hi treballa. Però després tenim petits detalls, curiosos, com el moment en què Garay va a la Cuesta de Moyano de Madrid i compra un exemplar de la novel·la de Juan Marsé Caligrafía de los sueños, sabent que Erice va veure frustrat el seu projecte de portar al cinema la novel·la del mateix autor El embrujo de Shanghai, que finalment va fer Fernando Trueba. A més, parlant d’aquestes reminiscències xineses, a la pel·lícula que estava rodant Garay una part tenia lloc a Shanghai.
Un altre aspecte autoreferencial és que si el primer llargmetratge d’Erice, El espíritu de la colmena, mostrava de quina manera l’arribada d’una pel·lícula al cine del poble sacsejava la vida d’una jove Ana Torrent, Cerrar los ojos ens aboca a una escena en un vell cinema, víctima també del pas del temps i que va tancar les portes uns mesos enrere, amb la presència d’una Ana Torrent que en el nostre imaginari podria ser perfectament la versió adulta d’aquella nena de la pel·lícula dels anys setanta. No és casual, doncs, que Ana Torrent surti a Cerrar los ojos, i això reforça la idea de tancament de cicle per part d’Erice. Alguns crítics han dit, fins i tot, que estem davant d’una pel·lícula testamentària.
Cerrar los ojos té molts fils per estirar. És, és clar, un tendre homenatge al món del cinema, a com les pel·lícules poden canviar la nostra vida o, almenys, a com abans podien fer-ho. El catàleg d’actors aquí presents fan una feina impecable, especialment el tàndem format per José Coronado i Manolo Soto. Erice continua sent un director de silencis i de mirades, de primers plànols i de petits detalls. Cerrar los ojos és un monument cinematogràfic, una llarga pel·lícula de gairebé tres hores (finalment, Erice ha tingut la seva pel·lícula de tres hores que no va poder tenir amb El sur o El embrujo de Shanghai per manca de pressupost) i són 170 minuts que demanen més d’un visionat per anar descobrint les diverses capes d’aquesta història. El cinema d’Erice sap envellir, molt més de com ho intenten fer els seus personatges. Els temps, però, ens supera sempre a tots.
