Simon Rattle i Magdalena Kožená han portat la seva versió de Médée al Liceu, deixant a Berlín la producció de Peter Sellars que els ha estat acompanyant les últimes setmanes i que es podrà veure a la Staatsoper Unter den Linden fins al 2 de desembre. Amb el mateix repartiment que a Berlín, la parella estel·lar ha ofert a Barcelona una versió de no-referència, entenent com a tal una versió a la qual és impossible fer referència perquè no es va sentir. Amb microfonia i enregistrada segurament s’entendria millor, però al teatre va sonar etèria, fora de lloc i prescindible. Les nombroses escapades durant la representació en són testimoni, amb les portes de platea acompanyant les inaudibles subtileses de Rattle.
L’obra de Charpentier, tot i no ser el tipus de proposta que més excita la col·lectivitat (lluny queda d’Orfeo, Norma o Turandot), no és per això una peça banal i conté un grapat d’escenes en què l’expressivitat del compositor trenca els límits del format de la tragédie lyrique. Són captivadores, per exemple, la mort de Créüse o els inferns presentant-se a Médée, per l’expressivitat musical, però també per com s’incorporen al relat. A la vetllada liceísta, Kožená i Sampson van portar al seu terreny ambdues escenes, sent potser els pocs instants on la fantasia operística es va fer realitat, transcendint els límits de la versió concert.
La resta, però, va moure’s entre la més absoluta indiferència i l’avorriment. Rattle no és Jacobs, Herreweghe o Christie i que no sigui un expert en interpretació barroca li va passar factura i les incomptables minimelodies del gènere, farcides d’ornamentacions i cadències (potser n’hi ha cinc en un minut, de mitjana) van quedar deslluïdes i convertides en martell de penitència, cada una fent-se més dolorosa que l’anterior. Si les possibilitats entre prestissimo i lentissimo són moltes, Rattle en va trobar només dues: lento i presto, i l’orquestra va tendir sobretot al lento.
Magdalena Kožená / Foto: ©A Bofill (Liceu).
Acompanyat per un pianissimo constant i una textura orquestral de teranyina, el teatre va sonar buit i l’experiència poc gratificant. Potser en un altre context de millor acústica hauria tingut més pes la seva proposta, però l’extrema seriositat amb la qual es va llegir la tragèdia de Charpentier i la falta de recursos a l’hora de presentar fragments de diferent to (hagués sigut perfectament possible trobar instants d’ironia, humor i llum) van tapar Médée sota els noctàmbuls llençols de Morfeu.
La ja mencionada Médée de Kožená va destacar per l’inesgotable carisma de la intèrpret, però no es pot lluitar contra una orquestra que només és capaç de representar sons freds i foscos, i amb un Rattle que no va buscar contrastos en cap moment. Lluny també va quedar Reinould van Mechelen de les memorables vetllades que ens va portar representant passions de Bach amb Herreweghe, on les seves habilitats descriptives funcionaven molt bé amb l’abstracció-gràfica del geni barroc, però que no són suficients per donar cos a l’esperit heroic de Jason.
Tampoc el va ajudar que ningú busqués distanciar-se de l’extrema seriositat d’aquesta tragèdia lírica. El Creón de Luca Titotto va resultar força antimusical, amb sons que possiblement haurien funcionat millor en una obra de teatre. Tampoc va ser gaire interessant l’Oronte de Gyula Orendt. Lleugerament millor la Créüse de Carolyn Sampson, però força plana excepte en l’escena mencionada prèviament. Dolça Jehanne Amzal com a Amour.
