Retrobament al Palau de la Música amb el virtuós pianista Daniil Trifonov, un dels músics que poden arribar a fer història gràcies a l’àmplia gamma de sonoritats que pot treure de l’instrument, la seva capacitat de generar clímax i la imaginació amb la qual pot farcir peces ben conegudes. La vetllada d’ahir, però, va mostrar un artista que encara té espai per créixer, oferint un seguit d’efectes i efectismes que lluny van quedar de representar Mozart, Beethoven, Rameau o Mendelssohn. Com en una fotografia massa contrastada, els grisos van desaparèixer, sacrificats davant d’un blanc o negre imperant que en comptes de fer més fort el conjunt, el rebentaven en milions de constel·lacions perdudes dins d’un univers fosc i fred.
El concert va iniciar amb una Suite en la menor de Rameau en què cada moviment va prendre una vida pròpia, mostrant com a tret comú una tendència a l’exageració i a la hipercaracterització de molts dels seus elements. Les melodies de «L’Allemande» o la «Triomphante» van desaparèixer, per exemple, sota la forta presència percutiva de Trifonov i les velocitats contrastades desfeien encara més el teixit musical en química inorgànica molt poc expressiva. Va tocar més de peus a terra la Sarabande, podent treure suc del melodrama contingut en aquestes melodies breus però encantadores. Potser el millor fragment va resultar la «Gavotte et six Doubles», on el pianista va mostrar tot el seu catàleg de tècniques.
Molt poc interessant la Sonata 12 de Mozart, amb un allegro inicial molt percudiu i sense base narrativa. L’adagio va resultar delicat i fred, però escàs de vida i l’allegro assai final va acabar fent ressaltar el caràcter impulsiu i poc orgànic de la lectura de Trifonov. Millor les Variations sérieuses de Mendelssohn, tot i que no van arribar a prendre gaire caràcter fins als últims minuts de l’obra on el dramatisme exagerat ja forma gairebé part d’aquesta.
Després de la pausa va arribar el plat fort, la Hammerklavier, obra llarga, brillant i que condensa el Beethoven final en un sol instrument. Artistes com Backhaus, Arrau, Fischer o Brautigam han anat oferint lectures diverses, a diferents velocitats i prioritzant certs aspectes expressius a d’altres. Trifonov va optar per grans velocitats i pauses sobtades, colors estridents que, tot i expressar, com deia Brendel, «la més forta dedicació» de l’intèrpret per fer música en viu, no per això deixava de resultar estrany tanta granularitat.
La potència sense control no serveix de gaire i, tot i oferir un allegro lleugerament estrident, però formalment sensat, ràpidament va caure el pianista en oferir colors sense estructura. Lluny ha quedat, ara per ara, aquesta Hammerklavier de ser una versió de referència, i aquesta vetllada de ser memorable. Ja va semblar que, amb el concert que Trifonov va dedicar a Bach el 2021, prioritzava més el so que no pas la interpretació dels clàssics. Amb el viscut la passada cita, es corrobora la hipòtesi.
