Adrià Allande G. / @adriaallandeg
El cinema català dels últims anys ha crescut, afortunadament, gràcies a directores com Carla Simón, Neus Ballús i Laura Ferrés, entre altres cineastes de casa nostra tan consagrats com Albert Serra i Marc Recha, que, inexplicablement, no acaben d’ocupar la posició que els correspon, tot i produir i triomfar en l’escena continental.
Aquests noms, però, afortunadament, contraresten la predisposició actual de convertir el cinema en un simple entreteniment, el qual no té altra finalitat que la de fer-nos passar el temps i, a més, de manera passiva i impersonal. Algunes plataformes digitals, per exemple, són un mirall d’aquesta societat que Guy Debord anomena la de l’espectacle, a causa de la seva condició narcisista, on els conceptes de valor han perdut utilitat i sentit. Tanmateix, a títol personal, penso que hauríem de canviar el nom i referir-nos-hi, més aviat, com la de la societat espectre, ja que no hi ha una confrontació entre el que es veu i el que se sent. I tot acaba convertint-se en un passatemps fantasmagòric, perquè l’art ha perdut la seva capacitat de confrontació.
Ara bé, en la posició que anomenàvem al principi, és a dir, en la dels directors que s’encarreguen de fer un cinema més conscient, tot afegint una voluntat d’autoria, plasticitat i posada en escena pròpia, trobem la pel·lícula d’Elena Martín, Creatura, la qual s’afegeix en aquest cercle de resistència contra la indústria actual. La cinta, que ha estat guardonada al Festival de Cannes i actualment té quatre nominacions als Premis Goya, a més d’altres reconeixements, arriba a la plataforma de Filmin, produïda per Vilaüt, la qual s’està consolidant com una de les productores de gran qualitat del nostre país.
Elena Martín ens narra una història centrada en la figura del cos, així com en el seu debat i controvèrsia contemporània, a partir d’una òptica feminista. El cos es presenta com a quelcom castigat per la dualitat que hi ha entre el plaer i la culpa, fruit d’una herència i tradició occidental que encara afecta fins a la definició més profunda del gènere. La pel·lícula, afortunadament (ja que és un fet que no acostumem a trobar-nos en les nostres sales de cinema), mostra una sensibilitat crua, directa i oberta. Una mirada incisiva que no cerca ideals, sinó que pretén desafiar-los per fer caure les seves estructures o, com a mínim, interrogar-los mitjançant la incomoditat que genera la pròpia història.
La protagonista d’aquesta història, la Mila, interpretada per la mateixa directora, és un personatge que no se sent còmoda amb el seu cos. No obstant això, aquest malestar no prové d’una qüestió estètica ni d’identitat, sinó d’una sensació d’incapacitat i falta de consciència corporal o, dit d’altra manera, d’analfabetisme somàtic. I tot sorgeix quan torna amb la seva parella, interpretada per Oriol Pla, a viure a la costa del Cap de Creus, on estiuejava i, és clar, va poder descobrir en primera persona què és el cos i la seva norma en el món dels adults i les convencions.
Per la Mila, els plaers inherents del cos, així com l’apropament a l’altre, sigui de manera natural, afectiva o amorosa, familiar o romàntica, juntament amb la sexualitat i el seu gaudi, es presenten en una mena de contradicció que violenta i incòmoda a la protagonista. A més, per fer-ho evident, la directora pren una decisió plàstica fent que aquesta contradicció es manifesti a través d’una urticària furiosa sobre la pell de la Mila, la qual apareix paral·lelament al seu malestar. I, com a metàfora, el desig i la impossibilitat de fugida del propi cos.
La urticària de la Mila és la veu de la consciència, aquella que sobresurt del pensament. La materialitat funciona com si es tractés d’una veu espiritual, immanent, profunda i greu, però alhora aguda com la d’un crit que castiga a la protagonista, perquè, curiosament, és en el pes somàtic, en el cos i el seu llenguatge, tal com podria dir el filòsof Michel Foucault, on l’Elena Martín construeix un discurs contra els límits. Aquests ens oprimeixen i ens ofeguen, tant des de l’espectre familiar, social o romàntic i que, d’una manera o altra, ens acaben per definir.
El cos, doncs, com a objecte i artefacte polític pel qual es mostren les línies de poder, els seus límits i llengües. Perquè, encara que no en siguem del tot conscients, no ens oblidem que en la nostra intimitat hi ha l’instrument de la condemna i la censura de la postmodernitat, si és que no ho ha sigut en totes les èpoques, és clar. Per aquesta raó, per fer present aquesta opressió sobre el cos, l’Elena Martín divideix la pel·lícula en tres moments o, més aviat, posicions significatives de la nostra vida. I, tal com és evident, les fases que mostra són aquelles que van des de la infància fins a l’adultesa, ja que és a partir d’elles on es cronifiquen les formes de poder sobre la corporalitat femenina.
Les primeres etapes de la pel·lícula se centren, com hem mencionat, en la infància i l’adolescència. En totes dues etapes, encara que potser més evident a l’adolescència, el cos es troba ple de contradiccions, desitjos sense matisos i un fort intent per comprendre les normes del món adult, tot i que aquestes no siguin lògiques. En canvi, en l’adultesa aquestes contradiccions, segons diu la convenció popular, ja s’haurien d’haver silenciat o, com a mínim, s’haurien d’haver après a reprimir, tal com fan els nostres semblants.
No obstant això, la cinta intenta retratar l’adultesa com un terreny de regressió, on sempre retornem als inicis com si fossin ferides que no cicatritzen, com és el cas de la Mila. En definitiva, l’Elena Martín vol representar una mirada femenina diferent, una ontologia del desig i, per descomptat, un qüestionament al poder, tant el que es mostra obertament com el que no es mostra i acaba sent silenciós, ocult i crònic a la nostra quotidianitat.
A la pel·lícula, els moments de la infància de la Mila s’obren com la verdadera sort de la història. Ho fa amb un guió valent que, si més no, tensa l’espectador amb la naturalitat de la Mila i la de la infància, mostrant un món adult ple d’obsessions, prejudicis i incomoditats que no construeixen, sinó que destrueixen. Creatura, en qualsevol cas, presenta i representa un projecte interessant, ple de matisos en els seus interrogants i respostes, així com un treball visual realment aconseguit per part de la seva directora de fotografia, Alana Mejía.
De fet, la imatge de la pel·lícula sembla, fins i tot, tenir un component aquàtic que juga en la línia del desig de la feminitat. La llum del Cap de Creus, la diürna i nocturna, així com la presència dels elements naturals, tal com és el cas del vent i la seva força o la rocositat del paisatge, impregnen i defineixen la pel·lícula, la qual ha de ser una parada obligatòria per a qualsevol cinèfil.
