Segona trobada de la setmana amb Pinchas Zukerman i l’Orquestra Nacional de Lió, dirigida per Nikolaj Szeps-Znaider, aquest cop al Palau de la Música. Si dilluns 20 de novembre van portar un programa tutto Beethoven per celebrar els quaranta anys d’Ibercamera, dimarts van optar per un tàndem també conegut, Elgar i Brahms, presentant els respectius Concert per a violí i la Simfonia n.1. L’obra d’Elgar, catalogada com un dels reptes per a violí i orquestra més complexos, és per al solista una oportunitat de demostrar capacitat expressiva, de fer i desfer textures i d’exhibir habilitat tècnica, especialment en les nombroses seccions d’agilitat.
El 3r moviment allegro molto és el més excitant, generant un munt de possibles cadències, finals encavalcats i una explosió final digne de menció, tant és així que podria ser gairebé una peça per si sol. El 1r, allegro, i el 2n, andante, tot i també contenir instants de lluïment i expressions expansives de sensibilitat, no funcionen de la mateixa manera, potser s’allarguen massa en algunes seccions. Pinchas Zukerman va tornar a aportar el seu violí professional i càlid, convincent però sense excessos, i amb algun detall tímbric i d’afinació descontrolat. Va quedar palesa la diferència amb la Sonata Primavera de Beethoven, on l’artista prioritzava línies i puresa en lloc de la textura granulada que va dedicar a l’obra d’Elgar.
Pinchas Zuckerman / Foto: Cheryl Mazak (L’Auditori).
També van confirmar els de Lió que són una bona orquestra, amb el mestre Szeps-Znaider demostrant capacitat de trobar possibilitats descriptives i harmonies belles. En alguna ocasió va sacrificar volum per donar espai al violí de Zukerman, perdent alguna oportunitat expressiva, però oferint volums generosos quan els moments ho requerien. Menció especial també als vent metall, de gran qualitat tímbrica i expressiva, als violins, vent fusta i percussió.
Sorprenent patacada, però, al Brahms posterior, on ni director ni orquestra van fer gaire justícia a Brahms, un compositor a dia d’avui malinterpretat i en el que sovint es prioritza estructura i fragmentació per davant de la més valuosa musicalitat. Szeps-Znaider va optar per subsitutir autoritat per volum al primer moviment i va mostrar ja una certa tendència a l’estridència que va embrutar també la resta de l’obra. Vist en perspectiva, alguna de les seccions de la 9a de Beethoven de dilluns també van patir un excés tímbric en els aguts dels violins, i amb aquest Brahms va confirmar que la decisió era purament del mestre.
No només van perdre autoritat els violins, també els vent metall van perdre presència i precisió, amb una contribució solvent de la concertino Jennifer Gilbert al 2n moviment. Molt poc interessant el 3r moviment, amb nombrosos efectes sonant fora de lloc. Per acabar, l’últim moviment, un fragment realment beethovenià i que hauria pogut ser una cloenda de cicle fantàstica, va sonar molt poc al mestre de Bonn: s’hi va trobar a faltar textures, poca capacitat per a generar èpica i una falta general de sintetitzar i desenvolupar el teixit brahmsià. Fins i tot els fragments típicament foscos del compositor van quedar ocults sota un volum exagerat, i la suposada claredat brahmsiana tapiada sota sons poc clars.
