El Palau Martorell de Barcelona exposa cent vuitanta obres de Marc Chagall (1887-1985) que permeten apropar-se a les diverses etapes de la seva carrera, així com als motius característics que definien el seu art. Més enllà de certes influències cubistes i fauvistes, la pintura de Chagall va adoptar un estil i un discurs propis, ric en simbolismes, amb referències a les seves arrels jueves i amb un treball del color, inspirat en Matisse, que encara ara és una de les seves grans banderes. Només cal apropar-se al seu quadre El gall morat (1966-1972), exposat al Palau Martorell, per conèixer alguns dels seus motius artístics.
Hi veiem la seva característica combinació de colors vius i contrastats, on destaca el blau i el vermell. Al centre trobem el que sembla una escena de circ amb un arlequí (figura que apareix sovint a les seves obres) amb un ram de flors (també les flors és un tema recurrent) i una dona vestida de núvia sobre un animal de color verd (tenim aquí una referència als elements fantàstics que l’artista posava al mateix nivell de la realitat). L’arlequí i la dona podrien representar la figura dels amants, un altre motiu típicament chagallià. A la part superior esquerra hi ha el gall que dona títol al quadre, un dels seus element emblemàtics, que en aquest cas apareix cap per avall, una decisió gens casual si mirem algunes de les seves obres més conegudes on també apareixen figures girades o en llocs aparentment poc naturals.
En les pintures de Chagall podem trobar diversos elements que conviuen en una escena, sense que hi hagi una relació lògica entre ells. Ni tan sols la posició que ocupen en els quadres respon necessàriament a una lògica. Una altra de les obres exposades al Palau Martorell, present en la part final del recorregut, mostra una parella d’amants en un lateral, en el poc espai que deixa un gran ram de flors (ell és un violinista, element també freqüent en Chagall, i apareix cap per avall, mentre que ella és parcialment tapada per la lluna). Es tracta d’una de les obres més interessants de l’exposició, El ram de la lluna o Els lliris blancs (1946).
‘El ram de la lluna o Els lliris blancs’ (1946).
Al llarg de la mostra, trobem altres quadres que mereixen una mirada més detinguda. Per exemple, Poble rus (1929), on veiem un trineu enlairant-se (element fantàstic) sobre el sostre d’un conjunt de cases que formen el que segurament era el seu Vítsiebsk natal, a Bielorússia. La mirada de Chagall al seu passat i a les seves tradicions són recurrents. També reclama una mirada atenta la litografia L’òpera (1954), on tenim novament dos amants (sovint els amants fan referència a ell mateix i a la seva esposa Bella) sobre els edificis de París, amb un cel vermell típicament chagallià. Al centre, una escena, potser d’alguna òpera.
L’exposició reuneix també diversos aiguaforts que il·lustren l’Èxode com una al·legoria de la persecució que van patir els jueus durant l’ocupació nazi. Ell mateix va haver d’abandonar París i marxar als Estats Units quan el nazisme va entrar a França. La guerra va marcar la vida de Chagall, ja que quan el 1914 va tornar al seu poble va haver de quedar-se vuit anys per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. A la seva tornada a París, va començar a treballar en les il·lustracions de les Faules de La Fontaine i Les ànimes mortes, de Gógol. De la primera obra, l’exposició reuneix un bon grapat d’aiguaforts.
La mostra, en general, toca molts dels motius i característiques de l’obra de Chagall, encara que es podem trobar a faltar més pintures que facin encara més evident que va ser un dels grans noms de l’art modern o que evidenciïn, per exemple, la seva influència cubista. Al Palau Martorell podem conèixer Chagall, però no acabem d’abastar totalment la força del que va crear. D’altra banda, es troba a faltar la informació sobre la procedència de les obres, un detall que alguns visitants ens mirem per descobrir centres d’exposicions, museus o per saber quanta d’aquesta obra forma part de col·leccions privades. En qualsevol cas, una bona exposició.
