En entrar a la sala d’Espais Volart de Barcelona on la Fundació Vila Casas exposa la pintura de Maria Girona (Barcelona, 1922-2015), veiem el que podria considerar-se una reunió de família. El cert és que objectivament el que tenim són tres quadres, tots tres retraten l’artista catalana. Un d’ells és obra de la mateixa Girona -un autoretrat-, els altres dos porten la signatura d’Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009), la seva parella, i de Rafael Benet (Terrassa, 1889 – Barcelona, 1979), el seu tiet. És només una petita introducció, en forma d’imatges, per entendre fins a quin punt l’art formava part de la vida de la pintora. El seu pare, a més, era arquitecte, Lluís Girona (1894-1979), autor del projecte urbanístic de Bellaterra i d’alguns edificis a Barcelona, i la seva mare, Mercè Benet, estava emparentada amb la família dels Llimona.
L’obra de Maria Girona parla per si sola. Només cal passejar per la sala d’Espais Volart per deixar-se arrossegar per la poderosa combinació de colors, la força emocional que projecta l’aparent senzillesa dels seus quadres a partir d’uns temes que es van fer freqüents, com són les vistes urbanes, els paisatges mediterranis, les escenes d’interior o els bodegons. Ella mateixa es considerava hereva del noucentisme -el seu tiet, Rafael Benet, amb qui es va formar als inicis, era noucentista-, i al llarg dels anys diversos crítics d’art, com una de les comissàries d’aquesta exposició, Victoria Combalia, han situat l’obra de Girona en el marc d’una actualització del noucentisme lluny d’academicismes.
L’altre comissari, Àlex Susanna, destaca al catàleg que les diferents estades de l’artista a París, entre 1950 i 1954, que van començar gràcies a una beca de l’Institut Francès de Barcelona, van ser decisives en la formació del seu tarannà artístic, ja que li va permetre entrar en contacte amb les obres de pintors com Matisse (una de les seves influències), Picasso, o Cézanne, entre d’altres. Respecte a l’art de Girona, Susanna explica també que l’artista «va tenir clar que no calia alçar la veu per fer-se escoltar i d’això en va fer una de les seves principals fortaleses.» El comissari es refereix al fet que l’artista no buscava aixecar la bandera de cap moviment rupturista ni perseguia el protagonisme d’un estil marcadament renovador que anés contracorrent de cap tendència.
‘Casa en grisos’ (1980). / Foto: Dani Rovira.
Era -és- un art harmònic, tranquil, plaent. La tècnica sembla senzilla, «amb harmonia de colors i una perspectiva força plana», com assenyala Combalia al catàleg, unes representacions on «no hi ha ombres ben bé, sinó matisos de color, i tan sols amb el color intuïm o esbrinem les llums del dia o de la nit.» Així i tot, no resulta senzill objectivar un art que pren rellevància des de la relació emocional que establim amb les escenes que s’hi representen i sobretot amb la seva combinació de colors. En aquest sentit, és molt recomanable gaudir, amb temps i amb calma, de la primera mirada que es fa a l’art de Girona, perquè la segona mirada serà totalment diferent.
La millor forma d’entendre això seria entrar a la sala d’Espais Volart de la Fundació Vila Casas i deixar-se endur per aquesta primera mirada, encara virginal. El visitant veurà que no calen explicacions, ni teories ni justificacions tècniques. Fins i tot diria que en una primera mirada ni tan sols som del tot conscients dels elements que hi ha a cada quadre: el color i aquesta senzillesa atrapen. És en una segona mirada on comencem a distingir aquests elements. Superat l’impacte emocional inicial de veure tantes obres de Maria Girona juntes -per això, aquesta exposició és una de les imprescindibles de Barcelona ara mateix-, arriba l’acte racional d’intentar analitzar-les. I potser no cal anar gaire més lluny.
Ara que el món de l’art mira de captar nous públics a través de les anomenades exposicions immersives (ai, si Walter Benjamin o John Berger aixequessin el cap!), jo diria que no hi ha experiència més immersiva que situar-se al mig d’obres com aquestes de Maria Girona. L’art -si és bo- no necessita tècniques virtuals per generar emocions. Poques vegades tindrem l’oportunitat de veure aplegades tantes obres d’aquesta artista, entre pintures i collages, i poques vegades unes sensacions tan immediates són tan difícilment explicables. La mostra restarà oberta fins al 14 de gener.
