Sergi Guix: «Què passa quan ja no et pots fiar de res del que veus?»

L'escriptor publica 'Plagi', novel·la que denuncia els límits del poder de la imatge a través d'un personatge que suplanta un cantant
Sergi Guix
Fotos: Berta Monsó Purtí.

Sílvia Romero


Sergi Guix Planas (Ripoll, 1981) és realitzador i guionista. El 2005 va cofundar Zeba Produccions amb la voluntat de desenvolupar i divulgar projectes audiovisuals que exploressin la història i la cultura del nostre país. És responsable, entre d’altres, dels documentals Terra Lliure, punt finalXirinacs, a contracorrentManuel de Pedrolo, trencant l’oblit, i Brossa, la insurrecció poètica. L’abril de 2023 fa la seva primera incursió en el camp de la novel·lística amb la publicació de Plagi (Stonberg Editorial), una obra amb un punt d’intriga i certes dosis d’ironia que presenta una denúncia sobre els límits del poder de la imatge, tot mostrant-nos un personatge que suplanta la personalitat d’un ídol del món de la cançó.

 

Una de les primeres qüestions que em vaig plantejar en tenir la novel·la Plagi a les mans va ser aquest salt que ha fet del món audiovisual a l’escriptura.

És un salt que jo sempre he considerat natural, perquè el que més m’interessa del món audiovisual és la narrativa. M’enrabio molt quan veig una pel·lícula o sèrie amb un apartat tècnic espectacular, però amb un guió que trontolla per totes bandes. Com a realitzador he treballat sobretot en el camp del documental i, quan vaig començar a escriure Plagi, vaig pensar: «En realitat, segur que és més senzill escriure una novel·la que dirigir un documental, perquè amb el documental el trencaclosques que he de construir té les peces marcades i, en canvi, amb la novel·la les peces me les puc inventar jo.» Ja se sap que la ignorància és molt atrevida… He recordat aquesta frase durant els centenars (per no dir milers) d’hores que he passat a les biblioteques parint Plagi.

Doncs parlem de Plagi. Si pensem en el significat de la paraula veurem que es tracta d’un tema molt actual, però en la seva novel·la el que es plagia és una persona. D’on va sorgir la idea?

La idea sorgeix d’una notícia que vaig veure en un telenotícies. Hi apareixia el doble europeu d’en Neymar, un noi català que es diu Nicolau Pàmies que explicava la seva experiència. Un dia, un company d’institut li va dir que era clavat a un jugador brasiler del Santos. Les casualitats van fer que el jugador fitxés pel Barcelona i ell, en Nicolau, es va presentar al Camp Nou caracteritzat com a Neymar. Va haver de sortir corrent i amagar-se en un estanc que, molt encertadament, va pensar que seria l’únic lloc on no el buscarien per demanar-li autògrafs i fotografies.

No la coneixia, aquesta anècdota.

Em va semblar que aquella història podia ser interessant. Què passaria si algun dia algú que té una vida convencional, se n’adona que és clavat a algú idolatrat per milions de persones? Què en faria d’aquesta particularitat?

I aquesta és la pregunta que es planteja a la novel·la, on ens presenta en Marc, un jove que viu en un petit poble dels Pirineus i que tot d’una descobreix que és idèntic a un cantant de moda, en Martin Moses. I el que podria ser una anècdota es converteix en una autèntica aventura. Realment existeixen empreses com les que ens descriu? Aquestes que faciliten dobles perquè els ídols del món de la música, l’esport… puguin amagar-se dels seus seguidors?

La veritat és que no ho sé. A la notícia que va ser el detonant de Plagi hi apareixia una agència de la Vila de Gràcia, Filmsport, que es dedica a proporcionar actors que fan de dobles d’estrelles del món de l’esport, però només pel món audiovisual, bàsicament anuncis o campanyes per a marques esportives. El que passa és que a mi em seduïa la idea d’algú poderós utilitzant aquesta semblança per treure’n un profit i vaig pensar que era prou versemblant que algú tan poderós utilitzés a un tercer pel seu propi benefici.

Salvant totes les distàncies, ¿podríem establir un cert paral·lelisme amb el fenomen de la Intel·ligència Artificial?

Em sembla que és una reflexió encertada, quan vaig començar la novel·la això encara quedava molt lluny, però sí que és evident que la Intel·ligència Artificial no deixa de ser un estri més al servei del món de la imatge que, de mica en mica, ha anat pervertint a la nostra societat. Durant dècades, la fotografia o la imatge audiovisual van ser considerats com l’expressió més pura de la realitat, un mostra inequívoca d’autenticitat, però què passa quan això es trenca? Què passa quan ja no et pots fiar de res del que veus?

Tècnicament, la novel·la és trencadora. A banda de les tres parts en què ha organitzat l’estructura narrativa, utilitza la tercera persona, en ocasions també la primera persona (a destacar els dietaris), hi trobem fotografies, converses a les xarxes… Què li aporta aquest ventall de recursos estilístics?

Potser sembla una mica contradictori fer-ho amb una novel·la, però per mi era molt natural. Tenia molt present que no volia fer-ho com una filigrana estilística sinó com un recurs que em permetia fer avançar la trama. Per exemple, el dietari d’en Marc, que apareix al principi de la segona part, em servia perquè necessitava que el lector empatitzés amb en Marc, que el veiés com un noi que podries ser tu mateix o el fill del teu veí i això no m’ho oferia el narrador omniscient. En l’altre exemple que comentes, les converses a les xarxes em permetien sortir de la història concreta de la novel·la i mostrar com aquesta història repercutia en el món global, en aquest cas, del 2008 i 2009, els anys en què transcorre la novel·la, que és una època on la nostra relació amb les xarxes era molt més innocent que no pas ara.

 

Sergi Guix Foto

 

També m’han cridat l’atenció els espais. Tenim ciutats com Barcelona o Manchester, que podem ubicar perfectament en el mapa. Però en canvi el petit poble d’en Marc s’anomena Valldorca, i no existeix. Per què aquesta diferència?

Perquè em va ser semblar més divertit inventar-me una mena de plató o sala de joc on poder-hi situar el que em venia de gust per no quedar-m’hi encotillat. Valldorca, és un conglomerat de moltes peces, hi ha trossos de molts poblets diferents del Pirineu que em semblaven que ajudarien a construir el personatge d’en Marc.

Entenc.

En canvi, Barcelona i Manchester, són dos llocs on en Marc hi arriba gairebé per accident i m’interessava la idea d’aquestes dues ciutats interactuant amb el personatge. A més, són dues ciutats que em sembla que conec prou bé. A Barcelona hi he viscut més de mitja vida; a Manchester hi he estat tres o quatre vegades, però abans de començar a escriure la part que hi transcorre, em va semblar oportú trepitjar els racons que descric a la novel·la, perquè em semblava que serien una bona font d’inspiració.

Ja he comentat que en Marc, el protagonista, en ser reconegut com a possible doble d’un cantant de moda, es veu embolicat en tot un seguit de peripècies que li capgiren la vida. I de quina manera! Però vull destacar un secundari de luxe: en Harry. Un personatge que ens proporcionarà un gir de guió impensable. Com va néixer, aquest personatge?

En Harry va arribar un dia i va posar potes enlaire tota l’escaleta que havia escrit al principi de la novel·la.

Continuï, si us plau.

Durant una pila d’anys vaig ser càmera de casaments i saraus varis (em sembla que en dec haver gravat al voltant d’un centenar) i això sempre és una font inesgotable d’idees i de traumes. Em sembla que en Harry és un petit homenatge a totes aquelles hores viscudes amb els col·legues fotògrafs. Jo diria que és un personatge entranyable perquè els fracassos que en Harry ha tingut al llarg de la seva vida no deixen de ser també els nostres fracassos.

Ben cert. Per l’altra banda, la novel·la ens parla de la suplantació de la personalitat. De fet en Marc, fent de Martin, gairebé acaba desapareixent com a persona. Per tant, de retruc, el que pretén és parlar-nos de la pèrdua de la identitat? De la solitud en què vivim avui en dia?

Sí, al final aquest potser és el tema principal de la novel·la… Quan vaig acabar el primer esbós pensava que la gent potser no entendria una part clau de la novel·la, que és l’aïllament que se sent quan s’està confinat a dins d’una casa, sense la possibilitat de sortir a fora. Aquest primer esbós el vaig acabar el 2019 i les meves pors van durar poc…

Sí, perquè tots plegats vam tastar el confinament. Tornant a la novel·la, la lectura de Plagi manté bon ritme, la narració és dinàmica, i també hi trobem intriga. Però sobretot jo ressaltaria l’ús de la ironia. ¿Li interessa la ironia com a recurs per oferir una bona estona de lectura i, alhora, denunciar situacions com la que exposes?

Exacte, a mi el que m’interessa és explorar tots aquests temes que em semblen terribles (el culte a la imatge, la solitud…) , des del punt de vista de la ironia. Jo no puc comprendre la vida sense humor ni sense ironia i el que m’agradaria és que, quan acabi la novel·la, el lector pensi, primer, que no l’he fet perdre el temps (això sempre és el més important) i que després digui: «Òstia, he rigut molt, però el què s’explica aquí és terrible.» L’Elliott Erwitt, que és un dels fotògraf que més admiro perquè fa unes fotografies carregades d’ironia, ho va resumir amb una frase que trobo genial: «Soc molt seriós respecte al fet de no ser seriós.»

Una bona màxima. Per acabar, després d’aquesta entrada en el camp de la novel·lística, algun nou projecte damunt la taula?

El meu projecte més immediat és llegir-me la pila de llibres que tinc a la lleixa de pendents. No descarto tirar endavant algun projecte nou: m’agrada molt escriure i he gaudit com un nen escrivint Plagi, però he de reconèixer que encara hi ha una cosa que m’agrada més que escriure novel·les i és llegir-les.

Categories
ENTREVISTESEscriptors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES