Hi ha llibres que, escrits des de la senzillesa i la modèstia, són capaços d’abastar un univers molt ampli, gairebé infinit si tenim en compte que apleguen referències diverses que ens aboquen a la recerca de més informació, per plaer i no per necessitat. ¿Pot un breu volum de textos curts ser capaç de recórrer la història d’un país, la història familiar i la història personal de la seva autora? Amb petites pinzellades, al capdavall, es creen grans pintures que ens evoquen paisatges, geogràfics i humans, que demanen una interpretació que va més enllà dels límits del quadre. Els textos que trobem al llibre El conte de l’alfabet, de Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985), publicat per L’Avenç, són un viatge a moltes direccions.
Diu l’autora que la llavor d’aquest recull va ser plantada quan va rebre l’encàrrec de la revista L’Avenç d’escriure una sèrie d’articles de tipus autobiogràfics. Llavors va pensar que seria una bona idea que cada text fos una anècdota més o menys personal amb relació a Rússia i l’excusa seria les lletres de l’alfabet ciríl·lic, perquè cadascuna fa referència a una paraula i cada paraula a tot un univers que l’autora ha vist, viscut o sentit. Qui encara pensi que una llengua és només una manera de comunicar-se, ha de llegir aquest recull, perquè mostra perfectament tot el que viu en una llengua i tot el que mor amb ella.
Xènia Dyakonova.
Els relats són excepcionals, fan referències a situacions ordinàries de la vida a Rússia, però explicats de la forma com ho fa Dyakonova, semblen pura fantasia. Heus aquí una nova lliçó: això és literatura, posar la mirada en un detall, potser en aparença banal, i convertir-lo en un relat de màxima rellevància. Per exemple, l’autora es fixa en el mat, un vocabulari considerat obscè que, en teoria, només utilitzen delinqüents i altres persones al marge de la societat, però, és clar, només en teoria. O, en un altre text, ens porta el significat de la paraula grafoman, que en rus es refereix als autors que creuen tenir una qualitat que no tenen. Quina meravella de paraula!
A El conte de l’alfabet llegim sobre l’estada de l’autora en un institut espanyol de Sant Petersburg, on la disciplina era rígida i severa, excepte amb les professores espanyoles, que mostraven un tarannà molt més càlid i afable (quan els era permès). En aquest mateix relat, Dyakonova aprofita per retratar-se ella mateixa contrastant l’experiència d’aquesta disciplina fèrria amb el recolliment de la lectura. El que ha viscut ella mateixa, o els seus familiars, és matèria literària de primer ordre, en alguns casos amb la censura o la repressió de fons. Poca broma, quan no arribava el paper higiènic a les llars russes i calia utilitzar els fulls del diari per netejar-se, primer es treien les fotos dels polítics que hi apareixien, per si de cas.
Per aquest recull passen amics i coneguts, però també els grans noms de la cultura russa: Dostoievski, Brodski, Puixkin, Rachmaninov, Xostakovic, Scriabin o Kúixner, entre d’altres. Aquí rau un altre dels encerts del llibre, imbricar la gran cultura amb aquella altra que podria passar més desapercebuda, com la que protagonitzen uns estudiants que copien llibres prohibits, o el debat sobre si les traduccions de poesia havien de respectar o no la mètrica. Reconec que diverses vegades m’he preguntat si el que llegia podia ser real, de tan fascinant com m’ha semblat, però quan un llibre està tan ben escrit, com és el cas, la frontera entre realitat i ficció es perd. Sap greu que no se n’hagi parlat més, d’El conte de l’alfabet, és del millor que ha donat la literatura catalana darrerament.
