L’escriptor Iván Garcia Campos (A Corunya, 1974) ha rebut diverses distincions per les seves obres, entre novel·la i relats, escrites en gallec. La darrera d’elles és O viaxeiro perfecto, que va publicar el 2019. Quatre anys després arriba en castellà a l’editorial Alhenamedia amb traducció de Víctor Bargiela. El protagonista d’El viajero perfecto és un conductor d’ambulàncies, Mario, i un ancià, Raimundo, que passa pels seus darrers dies de vida. Mario decideix regalar-li un darrer viatge, que faran en cotxe, i que prendrà rumb a París, allà on l’ancià té el seu passat.
Diria que la seva novel·la és una manera de mirar cara a cara la mort o més aviat de reflexionar sobre la vida? Potser sobre la vida com un viatge?
Sempre he promogut la idea que la veritable raó per llegir o per escriure ficció és perquè ens suggereix alguna cosa sobre el misteri de la vida. L’argument, els personatges, són un simple mitjà, un recurs, no la meta. En aquest sentit, la mort, com ara el naixement, la pubertat, la maternitat, és un esdeveniment més del cicle de la vida. Se celebra per tot arreu. És una altra etapa més del camí, podríem discutir si la darrera o no. Així que, francament, em sembla que vida, viatge i literatura són pràcticament igual.
Un dels protagonistes, Raimundo, un ancià a la fase final de la seva vida, es vesteix d’Elvis Presley. La imatge dóna per parlar. Com se li va acudir?
Diguem que durant tota la vida estem obligats, ho vulguem o no, a seguir certes regles. Aquestes obligacions arriben a nosaltres gairebé sense adonar-nos-en. Les assumim i ens porten a jugar determinats papers a la vida; doncs bé, mentre desenvolupem aquests papers hem de jugar al joc de les aparences, fins que arribem a la vellesa. Tal com jo la veig, encara a distància, la vellesa pot ser quelcom que aguditzi el sentiment de la vida. No ha de ser un mal en absolut, com sovint es representa. Amb els diners suficients i una raonable salut pot ser formidable. Per què pot ser formidable?
Digui’m-ho vostè.
Doncs bé, perquè per començar ja no queda més que la vellesa, aquesta sensació que un ja ha arribat. Probablement no sigui un sentiment de triomf, però després de travessar tots els mals de la vida i el món, guerres, virus, atur, desgràcies… un ja ha arribat. I és el moment en què ja no es tracta de ser algú o representar un paper. Ja pots ser qui ets sense estar pendent de res. Ni de la sensació de ridícul. I això és el que li passa a Raimundo. Que per fi es decideix a fer el que li ve de gust. Al món on vivim, i al ritme al qual anem, si no t’has fet hippy abans, l’última oportunitat de poder ser lliure potser és a la vellesa.
I la idea de la novel·la com va sorgir?
En realitat tot s’enquadra en el fet que jo entenc que quan un escriu alguna cosa, en realitat ho escriu per explicar una altra cosa. Per suggerir una altra cosa. Que una narració explica sempre dues històries i que la més important és justament la que s’està insinuant, no l’escrita, sinó la construïda amb allò que no s’ha dit. Contar una història particular o personal, es basi en fets reals o no, així, sense més ni més, pot no tenir gaire sentit. Parlaríem d’una literatura anecdòtica. El que vaig buscar, per això, va ser una intriga en què es pogués recrear el jo, el nosaltres, al món del viatge. Sense saber què pensen els personatges en cap moment, només què fan i què diuen. Donant molt protagonisme als petits detalls. Insisteixo sempre que descendim dels detalls.
Hi ha a la seva novel·la una reflexió sobre el fet de viatjar, independentment del destí? Quin és, en aquest sentit, el viatger perfecte, que apunta el títol? Raimundo diu que el que no arriba enlloc.
Sí, jo diria que més aviat hi ha la intenció de reprendre i actualitzar aquest ideal que exalça la prioritat del trajecte sobre l’arribada. Hi ha viatgers que fins i tot ignoren que viatgen, deia Gaston Rageot. Canvia el concepte de viatjar pel de viure i ja tindries un altre propòsit dissimulat a la novel·la. El viatger perfecte, quin seria? Cada cop que em pregunten dono una resposta diferent. Fa poc, en una conversa telefònica amb la meva mare, em deia que feia tant de temps que no viatjava que rellegir el llibre li servia per viatjar juntament amb els personatges, que sentia la mateixa sensació que com si estigués viatjant. Així que el viatger perfecte també podria ser el mateix lector que, assegut al seu sofà, no és ell qui visita els llocs, sinó els llocs els que el visiten. Mira Julio Verne o Emilio Salgari quins meravellosos viatgers van ser i mai van sortir de casa seva.
La novel·la és plena de reflexions humanes i humanístiques, que expressa Raimundo. Són aquestes qüestions que a vostè us preocupen o us interessen?
Bé, evidentment Raimundo no és un nom posat a l’atzar i per descomptat jo no soc Raimundo. Ell és un personatge de molts anys i molta experiència, sobretot per la seva ocupació. Tota aquesta monologia és la que utilitza per relacionar-se. Pel que fa a mi, és cert que em produeix molta curiositat l’espectacle del món, diguem-ne així. I especialment els regnes secrets de la vida privada i de la vida interior. I les maneres en què es relacionen tots tres. El que intento és encomanar aquesta curiositat, compartir-la. No, compartir-ho no seria la paraula. Més aviat crear dubtes i esperar que el lector faci almenys la meitat de la feina.
Una d’aquestes reflexions diu que un es passa la vida fent coses, sense parar, i quan és a la fase final de la vida descobreix que, en essència, no ha fet res. És perquè la vida és massa curta o potser perquè perdem el temps donant importància al que no en té?
Crec que el Raimundo i jo estaríem d’acord que sens dubte el segon. Potser el problema ja parteix de la idea que ens fem de la vida o que ens inciten que ens fem de la vida, ja des de petits. Una qüestió cultural. Creure’ns que és una pujada contínua, un continu progressar a un cim on ens esperen amb tots els punts acumulats. I amb els punts rebem un premi. I no. Sens dubte és una il·lusió molt frustrant. Potser és més correcte, posats a intuir, interioritzar que la vida és un continu planejar. De vegades fiques el peu en un toll, altres gairebé rellisques pel precipici, diverses vegades, moltes, trepitges les rajoles grogues del Mag d’Oz o, millor, aquelles que se li il·luminaven a Michael Jackson a Billie Jean, ja saps. Després mires enrere i pots veure el camí amb totes les empremtes que has deixat. Aquest camí és la recompensa. No cal esperar res al final.
Una altra reflexió: podem perdre l’amor de la nostra vida i no sentir un dolor especial. De cop i volta, una nit, després de deu anys, trenquem a plorar per aquesta pèrdua. Diria que aquests sentiments són presents a la nostra vida, però els amaguem. Què ens passa?
Ens passa que ens costa mostrar-nos vulnerables i estimar des de la fragilitat, i entendre que això és el que ens fa forts. Això ens passa, diria que sobretot als homes.
Parlem de l’altre protagonista, Mario, un conductor d’ambulàncies que decideix acompanyar Raimundo en un viatge a París, ciutat que forma part del passat de l’ancià. Tot i això, sembla que el mateix Mario necessita fer també aquest viatge. És així?
Potser sí. És un personatge que en intentar ajudar els altres busca resoldre els seus propis conflictes. Moltes vegades la millor comprensió d’un mateix es té a través d’una altra persona.
En una de les visites que Raimundo i Mario fan a París, la primera esposa de l’ancià ens diu que hi ha coses importants a la vida que només es poden fer una vegada. ¿Això ens hauria de provocar frustració o ens hauria d’ensenyar a apreciar les experiències úniques?
Vivim envoltats de tants estímuls, cada cop amb més entreteniments i distraccions, que se’ns passen desapercebudes moltes experiències valuoses. De vegades són gestos insignificants o esdeveniments molt breus. Malauradament moltes vegades només ho podem apreciar retrospectivament. Sensacions d’una època, la primera feina, els estius amb els avis. Els amics quan els vas necessitar o et van necessitar a tu. És important apreciar cada pas, sens dubte. Mai has caminat descalç per la sorra?
I tant! La seva novel·la és un laboratori d’experimentació literària? Ho pregunto perquè les formes narratives que fa servir no són les convencionals.
Et soc sincer, no sé escriure d’una altra manera. Sempre ho he fet així. Des del primer llibre fins a aquest. Independentment que siguin novel·les o relats. Per mi, més important que el que expliques és la intenció amb què ho fas i el com ho fas. Per això tendeixo a mantenir la intriga més per la manera d’explicar que per la pròpia intriga argumental. M’espanta que el risc no valgui la pena.
Vostè escriu al gallec. La literatura gallega té prou plataformes i suports per ser traduïda a altres llengües?
No. Diria que no. És cert que les circumstàncies que envolten el sistema no són les idònies. Els suports són reduïts i fingits, en part de cara a la galeria, i en els temps en què vivim es prioritzen massa qüestions que ara s’haurien de mantenir en un segon pla. Personalment ja vaig manifestar més d’una vegada que el futur de la literatura gallega està en les persones que no la llegeixen, vull dir; als gallecs que llegeixen, però que no llegeixen en gallec, per una banda; i als lectors de fora de Galícia, que lògicament no llegeixen en gallec.
Com ho podem resoldre?
Als primers caldria seduir-los divulgant més l’obra dels escriptors vius i afavorint-ne molt més la presència en el dia a dia dels lectors; i als segons se’ls hauria de fer arribar a través de les traduccions d’aquestes obres, o una selecció d’aquestes obres. Però repeteixo, no hi ha aquesta infraestructura o suports perquè s’estableixi d’alguna manera, encara que em consta que s’ha intentat alguna vegada. Curiosament tot això xoca amb el gran èxit de les autores i els autors als anomenats premis nacionals que convoca el Ministeri de Cultura i Esport. En els darrers deu anys més de disset escriptors amb obres originals en gallec premiats, es diu aviat.
Cert.
Les darreres, Yolanda Castaño en poesia i Paula Carballeira, en literatura dramàtica, aquest mateix 2023. L’any passat Marilar Aleixandre en narrativa i l’anterior Xesús Fraga, també en narrativa. I és que en realitat vivim des de fa molt de temps un molt bon moment creatiu, hi ha molt talent a Galícia, molt, però no està sent acompanyat pel propi sistema, que hauria de ser molt més atrevit, més obert a la participació de tothom, més ambiciós, i deixar enrere certa idiosincràsia tan particular que té, en què es barregen massa interessos espuris i extraliteraris.
