El filòsof alemany d’origen jueu Theodor W. Adorno va afirmar el 1951 que escriure poesia després d’Auschwitz era un acte de barbàrie. El temps, però, va evidenciar que, tot i les dificultats morals i anímiques de fer-ho, la poesia, i la literatura en general, va ser un acte de sanació, de memòria i de reflexió necessari per recosir una societat i una condició humana totalment desfetes. De fet, uns anys després, el mateix Adorno va haver de matissar les seves paraules, tot recordant que el dolor havia de poder ser expressat i cridat.
L’art no podia estar exempt d’aquesta reflexió i prova d’això és l’ambiciosa exposició que ha començat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, sota el títol Quina humanitat? i que reflexiona precisament sobre com l’art, des de diverses disciplines i perspectives, va mostrar la figura humana després de la Segona Guerra Mundial, en el context europeu i mundial, i de la Guerra Civil espanyola, en clau més local. Al llarg d’aquest recorregut, el visitant es troba un centenar d’obres d’artistes com Antoni Tàpies, Joan Miró, Josep Guinovart, Mercè Rodoreda, Josep Maria Subirachs, Juli González, Maria Girona, Henry Moore o Alberto Giacometti, entre d’altres.
Les obres recorren tècniques diverses, com l’escultura, el collage, el dibuix i la pintura, i estan repartides en sis àmbits que possibiliten abordar el tema central de l’exposició posant el focus en diferents aspectes. El primer d’ells ens endinsa en la manera com l’art va copsar el desastre de la guerra i les seves conseqüències, amb obres que contenen cossos entregats a la mort o paisatges devastats, com el quadre Triomf de la mort (1943) de l’italià Renato Gattuso, pintor que va formar part de la resistència antifeixista i que va expressar a través de la seva obra el seu rebuig a l’Europa i els conflictes dels anys trenta i quaranta.
‘Els vençuts’ de Marc Aleu i ‘Execució amb noi’ d’Andrzej Wróblewski.
Impressionants són també els dibuixos del brasiler Lasar Segall -considerat, pels nazis, un artista degenerat-, amb esquelets en una mena de dansa macabra o amb una dona amb la mort clavada als ulls (1940-1943). Aquesta barbàrie es complementa amb el Paisatge buit (1960) del pintor eslovè Zoran Mušič, enviat al camp de concentració de Dachau. El recorregut continua per un àmbit que s’apropa a la figura de la víctima, allunyant-se de qualsevol voluntat monumental i retratant l’agressió que tantes persones anònimes van patir. Hi trobem l’escultura Guerrer caient (1957-1960) de Henry Moore, els dibuixos de Josep Bartolí que retraten el seu pas pels camps de concentració francesos (1939-1944) o els quadres, absolutament colpidors, Execució amb noi (1949) del polonès Andrzej Wróblewski i Els vençuts (1953) del català Marc Aleu.
En els altres àmbits, l’exposició proposa una reflexió sobre la monstruositat de l’ésser humà, grotesca, amb tres escultures en forma de cap (1953-1972) de Jorge de Oteiza i amb obres de Josep Guinovart, Francis Bacon, Antonio Saura i Francis Newton Souza, entre altres artistes. La mostra també ens ofereix una mirada a com l’art evidenciava la dissolució del cos a conseqüència d’una humanitat ferida, i ho fa amb peces d’Antoni Tàpies i Alberto Giacometti, per exemple. Impactant és també l’àmbit dedicat a l’exili interior amb peces de Maria Girona, Juana Francés, Antonio López i Edouard Pignon. L’exposició ens aboca als anys seixanta, quan desapareix la centralitat de l’existencialisme i es consoliden nous debats amb les obres d’artistes com Joan Miró.
Quina humanitat? és una exposició fascinant, dura en alguns moments, però necessària. Articula una reflexió sobre la nostra condició humana en un context que sembla no abandonar del tot les preocupacions que van motivar les obres dels artistes dels anys quaranta i cinquanta. L’art ha evolucionat, però la humanitat sembla patir els mateixos maldecaps. Val la pena visitar aquesta exposició més d’una vegada, cada obra demana un temps d’observació, una mirada atenta, agafar una mica d’aire i tornar a començar.
