La Galeria Marc Domènech de Barcelona torna a apostar per Le Corbusier, aquesta vegada mostrant la seva obra de dibuix i collage, després que a finals del 2017 i principis del 2018 exposés algunes de les seves pintures. La figura de Le Corbusier (1887-1965) és incontestable en el terreny de l’arquitectura i, és considerat, de fet, un dels pares, si no el pare, de l’arquitectura moderna, encara que la seva memòria estigui sempre envoltada de polèmica per una ideologia -centrada en una idea de l’ordre extremadament jerarquitzada, amb simpaties cap al feixisme i el nazisme- que, segons diversos crítics i historiadors, amarava també la seva concepció de la ciutat i de l’habitatge.
Però Le Corbusier (pseudònim de Charles-Édouard Jeanneret-Gris) no era només arquitecte, el seu camp d’acció abraçava també altres disciplines com l’urbanisme i el disseny, i aquesta és una oportunitat per apropar-se a un altre vessant de la seva obra amb una interessant selecció de peces creades entre 1919 i 1960. El mateix Le Corbusier es considerava ell mateix tant arquitecte com pintor (de fet, pintava cada matí i reservava l’arquitectura per a les tardes). Un dels estímuls d’aquesta petita mostra és veure la seva etapa purista, moviment que ell mateix va propiciar per allunyar-se del que considerava decadència o excés de retòrica del cubisme i amb el qual volia tornar a les formes pures i essencials, inspirades en els objectes i les màquines. Potser, senzillament, el seu afany de ser reconegut com a pintor, i no només com a arquitecte, el va empényer a voler marcar un estil propi.
Nature morte puriste-Étude pour le tableau ‘Nature morte aux nombreux objects’, Le Corbusier (1923).
De qualsevol manera, a l’exposició tenim exemples d’aquesta etapa, com Nature morte, pile de assiettes, escuadra et livre ouvert (1919) i Nature morte puriste à la lanterne et à la guitarre (1920). És interessant establir una relació entre els seus dibuixos i pintures, la seva arquitectura i el seu pensament, perquè són facetes indivisibles de la seva vida. Les formes puristes no queden allunyades de l’ordre i la voluntat d’higienització dels seus projectes de ciutat i habitatge, i tot això és un braç més del seu pensament polític, articulat moltes vegades, de forma explícita, amb elogis a Hitler, Mussolini o, fins i tot, Primo de Rivera.
L’exposició recorre també el seu interès pel biomorfisme (representació, en l’art, de les formes de la natura) amb obres com Écorce, coquillage et femme assise lisant (1932) i Composition surréaliste. Coquillage et racine (1939). Val la pena recordar que a l’exposició de CaixaForum Barcelona, Art i natura: Un segle de biomorfisme, hi ha inclosa una obra de Le Corbusier, Ubu IV (1940-1944), molt semblant en l’aspecte temàtic i de composició, amb Project de Sculpture (1946), exposada a la Galeria Marc Domènech.
Les obres de Le Corbusier exposades a CaixaForum Barcelona (esquerra) i a la Galeria Marc Domènech (dreta).
Si el visitant vol seguir buscant referències, podrà veure que en algunes d’aquestes obres apareixen dones, algunes en actitud eròtica, com a Deux femmes enlacées sur une jetée, avec une barque dans la lointain (1949), cosa gens estranya, ja que Le Corbusier, visitant asidu de prostíbuls (entre ells, els del Barri Xino de Barcelona), va fer d’aquest tema un motiu recurrent. Per tant, encara que l’exposició de la galeria només contingui una vintena d’obres, executades amb tècniques diverses, n’hi ha prou amb la selecció per estirar tots els fils de l’univers de Le Corbusier.
És molt recomanable adquirir el catàleg, excel·lentment editat, i que compta amb un text de l’arquitecte i professor d’Història de l’Art Juan José Lahuerta, qui ens dona més detalls sobre les obres aquí recollides. Lahuerta cita Le Corbusier: «si el dibuix pot passar de l’art, (…) l’art, en canvi, no pot expressar-se sense el dibuix, i no és necessari buscar més enllà [del dibuix] la clau de les meves obres.» Per tant, és aquesta una oportunitat magnífica d’apropar-se a aquest arquitecte i artista, personatge complex, contradictori sovint, força mitificat, però nom essencial de les arts del segle XX. L’exposició es podrà visitar fins al 12 de gener.
