Vestit de negre i acompanyat d’un bastó, el director hongarès Béla Tarr (Pécs, 1955) arriba a la Filmoteca de Catalunya, gràcies a una iniciativa del cineasta català Manel Raga, per presentar el cicle monogràfic que la Filmoteca, el cine Zumzeig i la plataforma Filmin l’hi dediquen. Amb totes les entrades venudes, l’expectació és màxima. Tarr ha creat, al llarg de la seva carrera, una cinematografia inconfusible, amb històries que aprofundeixen en les complexitats humanes, en la devastació existencial, en l’esperança i la desesperança d’uns personatges sovint apartats d’una societat que tendeix a la cruesa i a la violència.
El director hongarès mostra en les seves pel·lícules el pes d’unes vides -les dels seus personatges- mancades d’horitzons i assotades per un sistema que els ha abandonat. Tarr ho fa a través d’escenes llargues, del gust pel pla seqüència, d’aturar la càmera amb un primer pla davant d’un personatge que només mira o que només pensa, una invitació a endinsar-nos en la seva psicologia, en els seus pensaments, en el seu món, en definitiva. El director és fidel al blanc i al negre, als silencis, a fer evident el pas del temps, a observar amb atenció els detalls i els aspectes quotidians, que són els que construeixen aquestes vides. Un bon exemple de tot plegat és Satantango, una obra mestra de set hores i mitja.
«Vaig començar a fer cinema amb vint-i-dos anys, llavors no sabia res de pel·lícules, però sí tenia una sensibilitat social, estava molt enfadat pel món de merda que estaven fent els humans i aquesta va ser la meva motivació, perquè cal protegir la dignitat humana, la innocència i la gent que vol tenir una vida normal», diu Tarr en una trobada amb els mitjans. «Amb el temps em vaig anar plantejant noves preguntes que requerien noves respostes, abans pensava que tots els mals del món eren per un tema social, però ara entenc que és un tema còsmic», afegeix.
El director es pregunta què és una pel·lícula i respon que per a ell «no és només explicar una història, és més aviat explicar un temps i un espai, si jo hi poso una pluja, és perquè aquesta pluja comporta una dificultat als personatges.» Tarr va més enllà: «vull mostrar la complexitat que té la vida i amb el format d’explicar una història no n’hi ha prou, perquè no cal competir amb la brutalitat real de la Història, amb l’Holocaust, l’interessant és el com, la manera com expliquem aquesta complexitat i jo encara tinc coses a dir al respecte.» Tarr, crític amb la situació del seu país, assegura que ell no és un cineasta polític, sinó un cineasta amb sensibilitat social: «em sento molt malament quan veig com es trepitja la dignitat humana, quan algú roba el futur d’una persona i, evidentment, odio el feixisme.»
Tarr és fidel a alguns col·laboradors, com l’escriptor László Krasznahorkai: «la marca Béla Tarr inclou diverses persones, com Krasznahorkai, que és un magnífic escriptor», diu. Algunes de les pel·lícules del director hongarès, com Satantango o Armonies de Werckmeister, estan basades en novel·les d’aquest autor, qui ha firmat també els guions d’algunes de les seves pel·lícules. Totes elles estan disponibles a Filmin i formen part del cicle que han programat la Filmoteca de Catalunya i el cine Zumzeig.
